El Barça, Zubizarreta i Abidal

No tenia previst escriure, ni aquí ni enlloc, sobre futbol, però la roda de premsa del Barça per anunciar la no renovació del contracte d’Éric Abidal m’ha fet canviar d’opinió. A hores d’ara segur que teniu tota la informació i, per tant, sabeu que en la taula de la roda de premsa hi havia el president del Barça, Sandro Rosell; el director esportiu i antic veí de Begues Andoni Zubizarreta, i el futbolista Éric Abidal.

Tots tres anunciaven que el Barça havia decidit no renovar el contracte a Abidal, tot i que el jugador volia continuar jugant a l’equip. Vaja. Una situació dolorosa, però no infreqüent en els equips professionals de futbol quan, pels motius que sigui, esportius o econòmics, les dues parts no es posen d’acord.

El que és insòlit és que l’equip sigui el Barça i el jugador l’Abidal. ¿Com és posible que, després de la repercussió que ha tingut el cas d’Abidal i de la seva lluita contra la malaltia, Rosell i Zubizarreta tractin aquesta qüestió com si es tractés de qualsevol altre jugador? El Barça de l’etapa Guardiola, el Barça solidari amb Abidal en els moments difícils, fins i tot –no ho oblidem– el Barça solidari amb Tito Vilanova en els moments difícils, ha estat un Barça humà, amarat de valors positius, que ens ha enorgullit a tots i totes fins i tot quan perdia títols.

On són aquests valors i aquesta humanitat en la ruptura amb Abidal? Enlloc. Segur que ens falta informació, que hi deu haver matisos que se’ns escapen, però en qualsevol cas el paperot del Barça en aquest cas és un missatge absolutament contradictori amb la imatge que ens n’havíem format els últims anys. Una imatge molt valuosa que no es paga ni amb tot l’or del món.

Agradi o no, el Barça no es pot permetre el luxe de ser com qualsevol altre gran club de futbol. Ens representa a tot el món i, per tant, no té les mans lliures per cometre errors com aquest. No li queda cap altra opció que continuar sent excel·lent en el pla esportiu, però també en l’humà i en el social.

Quant a Zubizarreta, no hauria de perdre la imatge de bona persona que s’ha guanyat a pols. I tampoc se n’hauria hagut d’anar de Begues, francament.

(foto: blogdeportivo.es)

Quan Begues era “Begas”

Aviat farà 37 anys que Begues va recuperar la forma genuïna del seu topònim. Fins llavors, el nom oficial era “Begas”. En aquella època, els ajuntaments que decidien catalanitzar el nom acostumaven a demanar abans un informe a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Aquest va ser el cas de Begues.

En l’arxiu digital de l’IEC es pot consultar en línia l’acta del ple d’aquesta institució del 2 de juliol de 1976. En la segona pàgina s’hi llegeix: “El Secre. dóna compte de la correspondència rebuda durant les últimes setmanes, amb cartes, entre altres, de l’Alcalde de Begues (demana un informe sobre el nom de la dita població; passa a la SF)…”

“El Secre.” vol dir el secretari general, que en aquells moments era Ramon Aramon i Serra, el mateix que va redactar a mà l’acta de la reunió. I “la SF” vol dir la Secció Filològica de l’Institut, que va fer el dictamen sol·licitat i el va enviar a l’ajuntament de Begues (Acta IEC).

El dictamen porta data de desembre de 1976 i “recomana (…) que en l’expedient instruït per l’Ajuntament d’aquella vila sigui proposada com a oficial la designació Begues”.  Al cap de poc temps de rebre aquest escrit, l’ajuntament va adoptar l’acord de canvi del nom oficial de la població (Informe IEC).

La iniciativa del canvi de nom, o més ben dit, de la recuperació del nom genuí, va sorgir de manera espontània i informal del grup de persones que el 1975 havien organitzat els actes del Congrés de Cultura Catalana a Begues. L’aleshores alcalde, Jordi Guasch Paucirerol, va acceptar de seguida la idea i va posar fil a l’agulla.