Les parcel·les del Club de Begues i la transparència

Les pàgines del Butlletí de Begues han recollit aquest estiu la polèmica per la modificació del planejament urbanístic d’uns terrenys de Bon Solei. Els terrenys són propietat de la Immobiliària Club de Begas SA i dels germans Ros Martrat, i la polèmica que comentem és el darrer episodi d’un afer que va començar fa ben bé setze anys.

En el butlletí del mes de juliol, el número 104, el regidor Ramon Guasch va donar la seva opinió sobre el tema (“Immobiliària Club de Begas, una més”, pàg. 14). El següent butlletí, el número 105, corresponent als mesos d’agost i setembre, va incloure una resposta del Club de Begues (“La Immobiliària i el Club de Begues responen”, pàg. 15).

Per tant, qui es vulgui formar una opinió sobre aquesta qüestió pot llegir els dos escrits… tot i que potser no en tindrà prou. En setze anys han passat moltes coses i per entendre-les cal força informació. Molta d’aquesta informació està a l’abast de tothom a través del portal d’internet de l’Ajuntament. Un document interessant és la “Modificació puntual núm. 18 del PGOU: Reordenació de l’àmbit del Club de Begues”, de maig de 2013. Té 203 pàgines, però l’índex és força útil per orientar-se.

Vist amb perspectiva històrica, no hi ha dubte que les coses han canviat. Ara qui vol saber més sobre els afers públics, o sobre els afers privats amb repercussió pública, té cada vegada més instruments per buscar informació i formar-se un judici amb coneixement de causa. En el tema que comentem, per exemple, podem saber el nom i cognoms de cadascuna de les persones interessades, les dimensions de les parcel·les afectades i moltes més dades. Abans tot això era molt difícil de saber.

Encara que tenim ajuntaments democràtics des de 1978, no ha estat fins a principis del segle XXI que l’accés dels ciutadans a la informació pública ha començat a tenir cara i ulls. En els darrers deu anys s’ha avançat moltíssim en aquest terreny, i internet hi ha ajudat força.

De fet, de tractes de caràcter urbanístic amb els propietaris de terres n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. A Begues i a tot arreu. La diferència entre abans i ara és que, antigament, el més normal era que els propietaris i els ajuntaments de torn fessin tractes sense donar gaires explicacions a la ciutadania. El món del planejament urbanístic i l’opacitat tenien molt en comú, i amb el taulell d’anuncis i el butlletí oficial de la província ho tenien tot enllestit. Això, en el millor dels casos. Ara, en canvi, hem entrat en l’era de la transparència, força més saludable des del punt de vista dels interessos col·lectius.

Ser a twitter: més seguidors o més influència?

Twitter és la xarxa social més popular entre els polítics professionals. Però no tant en el món de la política local, com vam veure en el text anterior. Almenys en el cas de Begues, on facebook és la xarxa preferida dels regidors i regidores i dels grups polítics locals. En qualsevol cas, twitter i facebook són dues eines diferents i l’una no substitueix l’altra, sinó que són complementàries.

A Begues tenen compte de twitter vuit dels tretze membres del consistori i dos dels cinc partits polítics amb representació a l’Ajuntament. Si n’hi ha algun més, no l’hem trobat. El regidor “tuitaire” amb més seguidors és Joan Molina, que utilitza el nom @joanmolinam i té 1.051 “followers”. A continuació hi ha Almudena Cano, @almukano (510); Mercè Esteve, @mercespi, l’alcaldessa (318); Jaume Olivella, @olivellarj (156); Pere Ventura, @pereventuras (99); Margarida Camprubí, @MargaridaCV (55); Jordi Oriola, @jordi_oriola (45) i, finalment, Fernando Moya, @popularsbegues (40). Els altres cinc regidors sembla que no tenen compte de twitter. Quant als partits polítics locals, només n’hi ha dos a twitter: Esquerra Republicana, @Esquerra_Begues, que té 244 seguidors, i CiU, @ciubegues, que en té 89.

Totes aquestes dades corresponen al 17 d’agost de 2013 per la tarda, i a mesura que passi el temps aniran perdent validesa. El nombre de seguidors a twitter depèn normalment del nivell d’activitat de cada compte, però també del temps que fa que es va crear: si el compte és més antic, també és més fàcil que tingui un nombre més elevat de seguidors. Però això no vol dir que sigui més influent. Per saber el grau d’influència de cada “tuitaire” entre els seus seguidors, fa quatre anys una empresa de San Francisco es va inventar el Klout Score, un indicador que pretén mesurar precisament això: la influència de cada compte de twitter.

El Klout Score atorga a cada compte un índex que va de l’1 al 100. Doncs bé, per estrenar el nou WifiBegues hem consultat el Klout dels regidors de Begues (el 16 d’agost per la tarda) i el resultat és aquest, de més a menys “influent”: Almudena Cano 48, Joan Molina 47, Mercè Esteve 45, Jaume Olivella 35, Pere Ventura 31, Margarida Camprubí 18, Fernando Moya 16 i Jordi Oriola 14. I el dels partits: Esquerra 33 i CiU 25.

(foto: hankenstein)

La política local prefereix facebook

Facebook és ara mateix la xarxa social més popular de la política local a Begues. Tots els grups i partits polítics locals representats a l’Ajuntament fan servir facebook d’una manera o una altra. Però el nombre de seguidors que tenen (o d’”amistats”, segons la terminologia de facebook) no és proporcional al suport que van obtenir a les eleccions municipals. Això és un altre món, i la “parròquia” de cadascú té més a veure amb la manera de gestionar la presència a les xarxes socials.

El perfil amb més “amistats” és el de Gent de Begues, amb 1.233 “amics”, i després venen Iniciativa Begues (899), Tot per Begues (773), Esquerra Begues (596) i Convergència Begues (594). A més del perfil de Convergència n’hi ha un altre de CiU Begues, però sembla inactiu. I finalment, el Partido Popular Begues té un grup tancat amb 65 membres.

Aquestes dades les vam recollir ahir dimecres, dia 14 d’agost, i per tant, quan llegiu aquest text, poden haver variat. També podria ser que hi hagués algun error. Si en detectéssiu, us agrairíem que ens ho féssiu saber i llavors rectificaríem la informació de seguida.

Nou dels tretze membres del consistori tenen perfil personal a facebook. La llista, per ordre de més a menys “amistats”, l’encapçala Fernando Moya, regidor del PP, que en té 1.586. A continuació hi ha Sadurní Vendrell, de Tots per Begues, amb 1.178 “amistats”; Margarida Camprubí, de Gent de Begues (850); els tres d’Iniciativa: Ramon Guasch (617), Almudena Cano (406) i Pere Ventura (238); Jaume Olivella, d’Esquerra (185); Fina Redondo, del PP (158), i tanca la llista Jordi Oriola, de CiU (91). No hem sabut trobar els perfils dels altres quatre membres del consistori. Ni de l’alcaldessa, Mercè Esteve, ni de Joan Molina, Joan Capellades o José García Parra.

Fins aquí aquest repàs llampec de la presència de la política local de Begues a facebook. Que no té gaire a veure amb el que passa a twitter, com ja veurem un altre dia.

Llàgrimes de cocodril pels herois del segle XXI

Tot veient les botigues del carrer Major de Begues no puc evitar pensar que la supervivència del comerç urbà de les poblacions del Baix Llobregat és un cas d’heroisme. Sobretot després de sis anys de crisi econòmica (que es va començar a manifestar l’agost de 2007) i tenint en compte que al Delta del Llobregat i la rodalia hi ha una de les concentracions més importants de grans centres comercials de tot el sud d’Europa.

A l’última dècada del segle passat se’n van obrir un fotimer, després del pioner Carrefour del Prat de Llobregat: Llobregat Centre, a Cornellà (1994), Barnasud a Gavà (1995), les Salines a Sant Boi (1997) i el Corte Inglés+Hipercor a Cornellà (1999). Això, sense comptar altres centres més “petits” i perifèrics com La Farga o el Max Center de l’Hospitalet, que van obrir quasi simultàniament, o el Caprabo de Sant Feliu.

I al segle XXI ha continuat la gresca: Gran Via 2 a l’Hospitalet (2002), l’Ànec blau a Castelldefels (2005)… fins i tot en plena crisi: el Vilamarina de Viladecans (2009) i el Splau! de Cornellà (2010).
En total, com a mínim, estem parlant d’uns 350.000 metres quadrats de superfície comercial, amb unes 600 botigues (a banda de les grans superfícies) i unes 21.000 places d’aparcament.

Com és públic i notori, ara l’Ajuntament de Viladecans i el Govern de la Generalitat han autoritzat la construcció d’una nova superfície comercial de 25.000 metres a Ca n’Alemany, un outlet, que té previst obrir al públic el 2015. Les obres dels accessos des de la C-32 ja han començat, en una exhibició d’eficàcia poc habitual en aquests temps de sequera en les finances públiques (en la foto de dalt podeu veure a Damià Calvet, director de l’Incasòl, amb corbata, i Carles Ruiz, alcalde de Viladecans, vestit de blau).

Per això són tan poc creïbles els propòsits i les promeses de les autoritats locals (ajuntament de Viladecans, Consell Comarcal del Baix Llobregat…) en el sentit que analitzaran l’impacte del nou centre, promouran el comerç de proximitat, fomentaran les altres activitats econòmiques al Delta… Em recorden els bons propòsits que van fer amb motiu del projecte Eurovegas.

Jo crec que no faran res del que diuen. És a dir, que no ho faran seriosament, amb convicció. El model que tenim és evident: la màxima concentració de centres comercials de la península, i les autoritats locals i el Govern de la Generalitat en són coresponsables. Llàgrimes de cocodril no, si us plau.

(foto: Pepa Álvarez, a elfar.cat)

Eleccions municipals: pluralisme o fragmentació? (i 3)

Fins ara hem analitzat l’evolució dels resultats de les eleccions municipals a Begues a partir de les dades. La sèrie de nou convocatòries electorals (des de 1979 fins a 2011) dóna prou informació per treure algunes conclusions, tant sobre el comportament dels votants com sobre l’abstenció.

Per exemple, vam identificar tres fases més o menys definides en el comportament dels votants: primer, forta concentració del vot (1979-87); després pluralisme (1991-99) i, finalment, fragmentació del vot (2003-11). El que no havíem fet, de moment, era posar noms i cognoms a aquestes etapes. Ho farem ara, tot i el risc que les dades perdin la fredor i el text pugi de temperatura.

Els primers anys de democràcia local a Begues van ser els de l’eclosió de Convergència i Unió com a primera força política, fins al punt que el 1987 la candidatura encapçalada per Sadurní Vendrell (pare) va obtenir el 72,92% dels vots emesos. Eren, com dèiem, anys d’una forta concentració del vot en poques candidatures. Mai més cap altra candidatura ha aconseguit ni tan sols apropar-se a aquell aclaparador 72,92%.

Després van venir els anys del pluralisme, amb el vot repartit d’una manera més equilibrada entre diferents opcions electorals. Llavors va ser quan Begues Actiu va arrabassar l’hegemonia electoral a Convergència i Unió, que ja no l’ha tornat a recuperar mai més, i el 1995 Joana Badell –candidata de Begues Actiu– va succeir Sadurní Vendrell al front de l’Ajuntament.

Després, la població i el cens electoral de Begues van augmentar molt i el vot es va començar a escampar entre més opcions polítiques. Això no va impedir, de tota manera, que el 2003 la candidatura guanyadora (la coalició Begues Actiu-Units per Begues, de Joana Badell) aconseguís 1.028 vots, el màxim històric fins ara.

Però els noms i cognoms d’aquesta etapa més recent, 2003-11, són uns altres: d’una banda, Ramon Guasch, d’Iniciativa per Catalunya-Verds, el primer candidat de les nou convocatòries que, tot i guanyar les eleccions de 2011, no ocupa l’alcaldia (sí que ho va fer el 2007); i Mercè Esteve, de Convergència i Unió, la primera que arriba a l’alcaldia de Begues sense haver guanyat les eleccions.

Això que ha passat aquests darrers anys forma part de la normalitat democràtica, però posa en evidència fins a quin punt han canviat les coses en el mapa polític local i il·lustra les conseqüències de la fragmentació del vot. Una fragmentació que, com hem vist, obliga a formar coalicions postelectorals de base aritmètica, entre candidatures que sumen vots però que comparteixen poques coses, o quasi cap.

(dibuix: 13amunt.wordpress.com)

Jazz sense parar

Amb el Begues Jazz Camp, Begues es convertirà la setmana entrant en el poble amb més jazz per capita per cinquè any consecutiu. Unes quantes desenes d’alumnes es reuniran sis dies seguits, del 5 al 10 d’agost, a Can Rigol, per aprendre tot el que puguin d’uns quants mestres del jazz.

Tots sis dies hi haurà música en viu a tota hora, tant dels alumnes com dels mestres. Jimmy Wormworth, Putter Smith, Charles Davis, Michael Kanan i Jordi Rossy faran les classes i també participaran en les jam sessions amb els alumnes, a qualsevol hora i qualsevol dia. Els organitzadors expliquen que aquest any serà un Jazz Camp especial, per l’experiència de tres dels mestres, músics força veterans que transmetran als més joves una part de tot el que saben sobre el jazz.

Com és habitual, els que només ens ho mirem (i escoltem) podrem gaudir-ne cada nit, del 5 al 9 d’agost, a les 22.30 h, a Can Rigol mateix. A aquella hora hi haurà concerts dels alumnes i, a partir de mitjanit, jam sessions d’alumnes i mestres barrejats. I el dissabte dia 10, el gran concert dels mestres.

(foto: http://www.lacoctelera.com/begues-jazz-camp)