Monthly Archives: febrer 2019

Descobert un plànol dels llocs on volien fer l’abocador

Fragment del mapa de 1972 de l’arxiu de l’antic Govern Civil, amb els possibles abocadors marcats en color vermell.

Abans de decidir que l’abocador d’escombraries es faria a la Vall de Joan, les autoritats de l’època van estudiar tres llocs més que, finalment, van desestimar. Dos eren al Baix Llobregat (a Sant Climent de Llobregat, a sota del Mur de Begues, i a Gavà, a la vall de la Sentiu) i un altre al Vallès Occidental (a Montcada i Reixac, al pla de Reixac).

D’aquestes tres opcions en dona fe un plànol topogràfic de 1972 que hem localitzat a l’arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona. En el plànol hi ha un rètol gran que diu “Posibles vertederos”. Els tres llocs estan assenyalats de manera clara en color vermell, mentre que unes ratlles fetes amb bolígraf damunt del mapa assenyalen amb força precisió la Vall de Joan. En aquells moments, el governador civil era l’aragonès Tomás Pelayo Ros i l’alcalde de Begues era Jordi Guasch, que feia poc que havia arribat al càrrec.

Precisament, Jordi Guasch explica a les seves memòries que l’ajuntament de Begues va negociar per evitar que l’abocador es fes a Sant Climent, “de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives”. En canvi, fins avui no hi havia constància pública de les altres dues localitzacions possibles (la Sentiu, a Gavà, i el pla de Reixac a Montcada i Reixac).

Mentre tenim la versió de Guasch del per què es va desestimar Sant Climent, no en tenim cap sobre els altres dos llocs descartats. Pel que fa al pla de Reixac, es tracta d’una zona agrícola i forestal que s’ha salvat fins avui del creixement urbanístic. És possible que als anys setanta el temor a l’oposició dels pagesos o a contaminar el riu Besòs, que hi passa a prop, pesessin en contra d’aquesta opció.

Pel que fa a l’opció de la Sentiu, potser es van prendre en consideració factors com la proximitat al nucli urbà de Castelldefels o, encara més, la possibilitat de fer negoci amb la urbanització que s’hi va construir anys més tard. Segons un text de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, “Ramon Llonch fou qui alienà del patrimoni familiar el mas de la Sentiu, en vendre les seves terres a una immobiliària, durant els anys setanta”.

Tornant al mapa descobert a l’arxiu del Govern Civil, a més dels possibles emplaçaments per fer-hi l’abocador també assenyala fins a 31 petits abocadors de brossa actius que hi havia llavors en zones agrícoles del delta del Llobregat, als municipis de Castelldefels, Gavà i Viladecans, a més d’un altre de més gran a Cornellà de Llobregat, tocant a la riba dreta del riu.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

A Begues només hi ha 39 pous d’aigua declarats

(Foto Pixabay).

En tot el municipi de Begues hi ha en aquests moments 39 pous d’aigua declarats. El més profund de tots és el de Can Farfai, que té una fondària de 190 metres. 39 pous és una xifra que sembla baixa, tenint en compte que Begues és el municipi més extens de la comarca (té més de 50 quilòmetres quadrats de superfície) i que no té cursos d’aigües superficials permanents que puguin cobrir, amb garanties, les necessitats dels usuaris d’aigua.

Aquests 39 punts d’aigua subterrània de Begues són tots actius i estan inventariats en la Base de Dades Hidrogeològiques (BDH) de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), on no consta cap pou d’aigua clausurat en tot el municipi. Com se sap, la qüestió dels pous clausurats ha estat una preocupació de molts ajuntaments des de la mort recent d’un nen de dos anys d’edat que va caure en un forat de Totalán, a Màlaga.

Només hi ha 39 pous a tot Begues? Segur que n’hi ha més, però dels que no estan declarats no se’n té cap constància oficial. Suposant que sigui així, que n’hi hagi més, el fet que no estiguin inventariats es pot explicar per diferents causes. Una pot ser la desinformació i la creença que la propietat del sòl inclou la propietat de l’aigua del subsol. Una altra és la tolerància de sempre de l’administració sobre aquest tema, sobretot en les zones rurals, que és perfectament descriptible.

La veritat és que les pràctiques històriques en aquest àmbit ja no serveixen avui dia, perquè la societat en general s’ha adonat que la gestió dels recursos naturals és un afer d’interès públic. Les aigües subterrànies són “el recurs hídric més sensible i important de la Unió Europea” i “la font principal del subministrament públic d’aigua potable” en el conjunt dels estats europeus, segons la consideració segona de la Directiva 2006/118/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006.

Avui dia, saber quants pous hi ha actius serveix per estimar el cabal d’aigua subterrània que es capta per a usos domèstics, agrícoles o industrials. En els països mediterranis, tenir bona informació és vital per fer una gestió eficient de l’aigua disponible, ja sigui subterrània o superficial. Això segurament té algun cost per als propietaris de pous, en matèria de taxes o d’instal·lació de comptadors, però és normal perquè l’aigua és un bé públic, és a dir, de tothom, i no solament dels titulars del sòl.

Per saber quins són els 39 pous declarats de Begues, podeu descarregar-vos aquest document. Els que no surten en la llista vol dir que no consten en l’inventari oficial.

Etiquetat , , , , , , ,

La versió pendent de Jordi Guasch sobre l’afer de l’abocador

Signatures del Forner i del secretari de l’ajuntament, Sebastià Grau, en l’acord de ple que va autoritzar l’abocador el 1972.

L’alcalde de Begues entre 1971 i 1979, Jordi Guasch Paucirerol (1925-2016), el Forner, va deixar molts escrits sobre l’abocador d’escombraries de la Vall de Joan, a banda de l’extensa documentació que hi deu haver dipositada a l’arxiu municipal. Els escrits personals que va deixar són encara inèdits, però la seva filla Assumpció explica que tenen la intenció de publicar-los algun dia, en una segona part de l’autobiografia del seu pare (“Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner des de 1881 a 2010“).

La qüestió de l’abocador, clausurat el desembre de 2006, ha tornat aquest cap de setmana als mitjans de comunicació perquè un jutge de Vilanova i la Geltrú està investigant la contaminació dels pous de la Plana Novella, probablement a causa de les filtracions de l’abocador. Tot indica que això serà un malson que ens perseguirà encara molts anys.

La investigació sobre la història de l’abocador, els seus efectes i les possibles responsabilitats que se’n derivin és inexcusable, i tant de bo els jutjats facin bé la feina. Però també és cert que, a nivell polític i social, fora dels jutjats, els criteris de 2019 no serveixen gaire per jutjar el que va passar el 1972, encara en el franquisme, quan l’ajuntament de Begues va autoritzar la instal·lació de l’abocador en el seu terme municipal.

Jutjar no, però saber sí. No podem demanar que les generacions que no hi eren llavors i les que vindran hagin d’arrossegar la hipoteca de l’abocador fins ben bé la segona meitat de segle, segons les previsions dels experts, sense saber què va passar i per què. O almenys sense tenir l’oportunitat de saber-ho.

Per això serà interessant conèixer algun dia els escrits inèdits de Jordi Guasch. I si pot ser, en cas que existeixin, els d’altres persones que també van intervenir directament en l’afer. De moment, no tenim gaire cosa, tret del que el Forner va explicar en la primera part de les memòries:

“En les negociacions per evitar que l’abocador es situés a tocar del terme municipal de Begues, de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives, i per la portada de l’aigua, vam haver de negociar amb l’Ajuntament de Gavà que devia tenir uns 10.000 habitants censats, amb l’Ajuntament de Barcelona, la companyia d’aigües i altres que també hi van intervenir com el Govern Civil. Nosaltres érem molt petits i ells, entre d’altres qüestions, ens enterraven en paperassa i el procés de negociació va ser complex, difícil i intricat.”

“Per aconseguir, amb molt poc marge de temps, que es derogués el permís d’ubicació a Sant Climent, que s’arribessin a realitzar els projectes corresponents a les compensacions negociades i resoldre els problemes que van anar-s’hi afegint, nosaltres vam haver de tenir una dedicació molt forta i difícil de traspassar a altres persones que no haguessin seguit el procés des del principi. Això feu que, pràcticament, no vaig tenir altra alternativa que intervenir en totes les negociacions i el temps es va anar allargant.”

“S’ha de reconèixer que l’afer de l’abocador de les deixalles de Barcelona ha estat una de les més complexes situacions a què s’ha hagut d’enfrontar l’Ajuntament de Begues en les darreres dècades. Els components de l’administració municipal ens vam veure obligats a aguditzar la capacitat pròpia i de coordinació, amb idees i actuacions per no caure en els propòsits i exigències d’estaments superiors que van jugar amb la seva prepotència per imposar llurs criteris de forma encoberta, però real.”

Continuarà.

Etiquetat , , , , , , , , , , ,
Anuncis