Tag Archives: abocador del Garraf

La versió pendent de Jordi Guasch sobre l’afer de l’abocador

Signatures del Forner i del secretari de l’ajuntament, Sebastià Grau, en l’acord de ple que va autoritzar l’abocador el 1972.

L’alcalde de Begues entre 1971 i 1979, Jordi Guasch Paucirerol (1925-2016), el Forner, va deixar molts escrits sobre l’abocador d’escombraries de la Vall de Joan, a banda de l’extensa documentació que hi deu haver dipositada a l’arxiu municipal. Els escrits personals que va deixar són encara inèdits, però la seva filla Assumpció explica que tenen la intenció de publicar-los algun dia, en una segona part de l’autobiografia del seu pare (“Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner des de 1881 a 2010“).

La qüestió de l’abocador, clausurat el desembre de 2006, ha tornat aquest cap de setmana als mitjans de comunicació perquè un jutge de Vilanova i la Geltrú està investigant la contaminació dels pous de la Plana Novella, probablement a causa de les filtracions de l’abocador. Tot indica que això serà un malson que ens perseguirà encara molts anys.

La investigació sobre la història de l’abocador, els seus efectes i les possibles responsabilitats que se’n derivin és inexcusable, i tant de bo els jutjats facin bé la feina. Però també és cert que, a nivell polític i social, fora dels jutjats, els criteris de 2019 no serveixen gaire per jutjar el que va passar el 1972, encara en el franquisme, quan l’ajuntament de Begues va autoritzar la instal·lació de l’abocador en el seu terme municipal.

Jutjar no, però saber sí. No podem demanar que les generacions que no hi eren llavors i les que vindran hagin d’arrossegar la hipoteca de l’abocador fins ben bé la segona meitat de segle, segons les previsions dels experts, sense saber què va passar i per què. O almenys sense tenir l’oportunitat de saber-ho.

Per això serà interessant conèixer algun dia els escrits inèdits de Jordi Guasch. I si pot ser, en cas que existeixin, els d’altres persones que també van intervenir directament en l’afer. De moment, no tenim gaire cosa, tret del que el Forner va explicar en la primera part de les memòries:

“En les negociacions per evitar que l’abocador es situés a tocar del terme municipal de Begues, de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives, i per la portada de l’aigua, vam haver de negociar amb l’Ajuntament de Gavà que devia tenir uns 10.000 habitants censats, amb l’Ajuntament de Barcelona, la companyia d’aigües i altres que també hi van intervenir com el Govern Civil. Nosaltres érem molt petits i ells, entre d’altres qüestions, ens enterraven en paperassa i el procés de negociació va ser complex, difícil i intricat.”

“Per aconseguir, amb molt poc marge de temps, que es derogués el permís d’ubicació a Sant Climent, que s’arribessin a realitzar els projectes corresponents a les compensacions negociades i resoldre els problemes que van anar-s’hi afegint, nosaltres vam haver de tenir una dedicació molt forta i difícil de traspassar a altres persones que no haguessin seguit el procés des del principi. Això feu que, pràcticament, no vaig tenir altra alternativa que intervenir en totes les negociacions i el temps es va anar allargant.”

“S’ha de reconèixer que l’afer de l’abocador de les deixalles de Barcelona ha estat una de les més complexes situacions a què s’ha hagut d’enfrontar l’Ajuntament de Begues en les darreres dècades. Els components de l’administració municipal ens vam veure obligats a aguditzar la capacitat pròpia i de coordinació, amb idees i actuacions per no caure en els propòsits i exigències d’estaments superiors que van jugar amb la seva prepotència per imposar llurs criteris de forma encoberta, però real.”

Continuarà.

Etiquetat , , , , , , , , , , ,

L’olor de podrit sempre torna

Portada del llibre de Pau Pérez

Aquesta setmana ha fet deu anys que es va presentar el llibre “Olor de podrit, 1972-2006. El despropòsit del Garraf: l’abocador d’escombraries de Begues-Gavà”, en un acte a la Pedrera de Barcelona. El llibre el va escriure Pau Pérez de Pedro (geòleg i geògraf, espeleòleg i activista), induït per Ramon Folch, autor del pròleg, que de tant en tant li deia: “ho hauries d’escriure”.

“Olor de podrit” relata la història de l’abocador des del primer dia i també del naixement –inconscient aleshores– del moviment ecologista a Catalunya, encarnat en aquells moments pels espeleòlegs de l’Escola Catalana d’Espeleologia (ECE). És a dir, per Pau Pérez i els seus companys.

L’abocador, ara clausurat, està situat a la Vall de Joan, en els termes municipals de Begues i Gavà. De fet, el llibre recull una bona part de la història de Begues de tots aquests anys: des del moment que Jordi Guasch va oferir els terrenys per posar-hi l’abocador, passant pels tractes entre els ajuntaments de Begues i Barcelona, la col·laboració de la Societat General d’Aigües de Barcelona, les peripècies del projecte i les conseqüències catastròfiques que va tenir.

(Si no es té gaire informació de tot el que va passar, i si se’n té també, és interessant llegir el llibre, molt documentat. Però no és fàcil, perquè es tracta d’un títol exhaurit i del qual només hi ha un exemplar a la Biblioteca la Ginesta. Sort d’això i de l’opció del préstec interbibliotecari, que permet demanar fàcilment exemplars en préstec d’altres biblioteques del país.)

Encara que estigui clausurat i restaurat, l’abocador estarà sempre present al massís del Garraf. Ja sigui per la memòria del que ha passat tot al llarg del temps, com la mort de l’espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt, aviat farà 40 anys, per una explosió de metà a l’avenc de les Terradelles de Begues, o perquè la contaminació continuarà viva durant dècades de manera inevitable.

Ara mateix, per exemple, la urbanització de la Plana Novella ho està pagant car. Des de sempre, els pocs habitants de la Plana Novella s’abastien d’aigua subterrània a través de pous, però a partir de 2015 van començar a detectar episodis de contaminació de l’aigua per culpa de les filtracions de l’abocador fins que, al final, van haver de tancar els pous.

Ara l’Ajuntament d’Olivella, el Govern de la Generalitat i la Diputació de Barcelona inverteixen un milió i mig d’euros de diner públic per portar l’aigua de la xarxa general fins a la Plana Novella. El que són les coses, l’adjudicatari de les obres és la companyia Sorea, propietat de la Societat General d’Aigües de Barcelona. La mateixa que va participar en els tractes fundacionals de l’abocador. En fi.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , ,

Compartir les memòries amb els beguetans

Les “Memòries” de Jordi Guasch (foto JFB).

Fa dies que hem deixat enrere l’hivern, però no tants com semblen pretendre les temperatures d’aquest abril a Begues. Al contrari. Encara que la primavera es fa notar, per a moltes persones les sensacions d’aquest hivern persistiran força temps, com els adéus de persones que han deixat petja. Ja el primer dia d’hivern, el 22 de desembre de 2016, moria Jordi Guasch Paucirerol, de Cal Forner.

Jordi Guasch va ser alcalde de Begues entre 1971 i 1979. Molts beguetans d’avui no van conèixer aquella etapa, perquè el poble ha crescut moltíssim des que en Guasch va abandonar la primera fila de la vida local, com a alcalde, fa 37 anys. Afortunadament, ell mateix es va entossudir a recollir les seves memòries i publicar-les, amb la col·laboració directa de la seva filla Assumpció Guasch Petit, perquè les generacions joves sabessin com era Begues abans, durant el segle XX.

En Guasch no va arribar a veure les “Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner 1881 a 2010” ja publicades, perquè van sortir poc després de la seva defunció. En el llibre, l’autor explica com era el Begues dels seus avantpassats i com va anar canviant, tot al llarg dels anys, fins arribar al poble que coneixem avui. Així podem saber, per exemple, que el primer forn de pa que hi va haver estava situat on ara hi ha el Patxarino, que Joan Antoni Samaranch havia estiuejat a Begues de petit o que el primer projecte d’abocador d’escombraries el situava a Sant Climent de Llobregat i no a la Vall de Joan.

En qualsevol cas, a través de les pàgines de les “Memòries…”, Jordi Guasch explica sobretot la seva visió de moments importants, tant personals (la infantesa, la joventut, les activitats empresarials) com col·lectius (la guerra civil, la postguerra, l’etapa llarga a l’ajuntament), i relata als lectors, d’una manera directa i personal, com van ser d’absurdes la guerra i les seves conseqüències.

A més dels textos, el llibre inclou fotografies eloqüents sobre el passat de l’autor i del poble: el cor de caramelles infantil de 1936; la sortida d’una cursa de bicicletes el 1939, davant de Cal Pere Vell; Jordi Guasch amb l’uniforme del Frente de Juventudes i vestit de soldat… També inclou un arbre genealògic de la “família propera”, que confirma la sospita dels beguetans sobrevinguts que els mal anomenats “pota negra” són quasi tots parents. El capítol dedicat al seu pas per l’ajuntament, en fi, publica un document curiós amb tots els càrrecs polítics locals de les dues branques dels Guasch. D’una banda, la de Cal Forner: el seu pare Domingo, ell mateix i el seu fill Domènec. I d’una altra, Josep Sadurní Guasch (el Mas Roig), Ramon Guasch pare (el Sacaire) i Ramon Guasch fill (el Sacaire).

Etiquetat , , , , , , , , , , , , ,

Biennal de Venècia i retallades al Garraf, més que una coincidència desafortunada

Abocador_33_MArta_Quismondo

Una de les fotos que mostren la rehabilitació de la Vall de Joan a l’exposició de Venècia (foto IRL)

És una llàstima que l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hagi anunciat que refarà el projecte de rehabilitació de l’antic abocador del Garraf, a la Vall de Joan, justament ara, quan aquest projecte és un dels que representen a Catalunya en la 14a Biennal d’Arquitectura de Venècia.

L’AMB vol reduir el pressupost del projecte de rehabilitació en 10 milions d’euros i deixar-lo en 20 milions, per comptes dels 30 previstos. Fins ara s’ha rehabilitat ja una zona de 20 hectàrees, corresponents al municipi de Gavà, però encara queden més de 40 hectàrees per recuperar, situades al municipi de Begues.

El grup Les Agulles–Ecologistes en Acció de Gavà ja va avisar fa mes i mig que “s’està incomplint el projecte de restauració de l’abocador de la Vall de Joan per manca de pressupost” i va reclamar a l’AMB i al Govern que posin els mitjans necessaris per finalitzar els treballs. El projecte no solament preveu la restauració paisatgística de la vall, sinó també el segellat per evitar que els residus de l’antic abocador contaminin el subsòl i, de retruc, el delta del Llobregat i el mar.

Precisament, com dèiem, el projecte de rehabilitació de l’abocador forma part de l’exposició “Arquitectures Empeltades”, presentat per l’Institut Ramon Llull en la Biennal de Venècia. L’exposició, segons la informació oficial, “vol mostrar els canvis que s’estan produint a l’arquitectura contemporània catalana, mostrant exemples d’una manera de fer que sap actualitzar una tradició viva, projectant-la cap el futur”.

El contrast entre el missatge que hem portat a la Biennal de Venècia i el que explica el grup Les Agulles–Ecologistes en Acció, i que l’AMB reconeix, és evident. Però, per mi, el pitjor no és aquesta coincidència desafortunada, sinó el fet que al cap de quaranta anys les coses es continuïn fent malament a l’abocador del Garraf.

Està clar que ara el problema és pressupostari, perquè no hi ha diners per a fer el projecte tal com s’havia concebut. Però les coses es van començar a fer malament ja fa quaranta anys. Des de llavors, les administracions han desaprofitat etapes de bonança econòmica i fins i tot d’abundància per prevenir les filtracions, complir les promeses i rehabilitar els terrenys de l’abocador en els terminis i amb la qualitat previstos.

Etiquetat , , , , , , ,

La carretera que tenim

carretera 2041

La carretera durant les obres de 1977 (foto JFB).

Ja sabíem que la sinistralitat a la carretera de Gavà a Begues era elevada. Aquest any, els conductors que hi circulen habitualment s’han trobat unes quantes vegades amb accidents de cotxes i camions, com el del 12 de desembre passat al revolt del “Burrito”. El que no sabíem era que fos el pitjor tram de carretera de Catalunya des d’aquest punt de vista, com diu l’estudi EuroRAP publicat aquesta setmana.

L’estudi arriba a aquesta conclusió després d’analitzar les estadístiques del trienni 2010-2012. No es pot dir que el 2013 sigui encara pitjor perquè no tenim les dades, però de moment la sensació és que la situació no ha millorat.

L’actual traçat de la carretera és, bàsicament, resultat de les obres de finals dels anys 70, quan la Diputació de Barcelona va remodelar la carretera antiga. Les obres formaven part de les compensacions a Begues per la instal·lació de l’abocador de brossa de Barcelona a la Vall de Joan. Després de llavors, s’hi han anat fent millores.

Ara fa exactament 36 anys, la carretera estava totalment empantanegada per les obres, que havien començat l’1 de desembre de 1976 i havien d’acabar-se al cap d’un any exacte. Però els treballs van ser molt lents i el termini no es va complir. Llavors, l’Ajuntament de Begues i les entitats del poble van “fer pressió” a la diputació perquè les obres s’enllestissin. El Club de Futbol, l’entitat Begues Festiu, el Col·legi Sant Lluís, l’Associació de Pares d’Alumnes d’aquest col·legi i l’empresa Granja Petit Canigó SA (els cotxes de línia) van enviar cartes de protesta a l’ajuntament (llavors l’alcalde era Jordi Guasch), que les va reenviar a la diputació.

No creiem que aquella mobilització serveixi de model per als temps actuals, però és evident que a Begues ningú vol que hi continuï havent tants accidents a la carretera.

Etiquetat , , , , , , , , , , ,

La mateixa companyia d’aigües fins el… 2047

aixeta_oberta

Si sou abonats de la companyia d’aigües, Aigües de Barcelona, amb l’última factura haureu rebut una carta del nou director general de l’empresa, l’Ignacio Escudero. La carta explica moltes coses, però no la més important, almenys des del meu punt de vista: que serem clients de la companyia fins el 2047, com a mínim.

En la carta, Escudero ve a dir que la Societat General d’Aigües i l’Àrea Metropolitana de Barcelona han creat una nova empresa mixta que, de fet, és la mateixa de sempre, Aigües de Barcelona, però amb una nova personalitat jurídica i amb l’Àrea Metropolitana com a accionista. Aquesta “nova” empresa prestarà el servei de distribució d’aigua i sanejament a quasi tots els municipis de l’Àrea Metropolitana, Begues inclòs, fins el 2047.

L’Àrea Metropolitana, amb l’acord de tots els ajuntaments, va aprovar-ho el 21 de maig passat. No deixa de ser sorprenent que una decisió d’aquest tipus, que ens afectarà a tots durant les tres pròximes dècades i escaig, s’hagi explicat tan poc (la carta que vam rebre amb la factura no compta). Al capdavall, la distribució d’aigua és un negoci i estaria bé que s’informés als clients que no podran canviar de proveidor fins el 2047… o mai!

Sabeu per què a Begues la companyia que fa la distribució de l’aigua potable és Aigües de Barcelona? He trobat un text meu del novembre de 1979, publicat al diari Avui, que ho explicava (sigueu comprensius):

“Els tractes de l’ajuntament de Begues amb l’ajuntament de Barcelona, que van començar l’any 1972, responien a la necessitat de Barcelona de trobar un lloc on posar les escombraries de la ciutat i a la pressa dels urbanitzadors perquè se solucionés aviat la manca d’aigua a Begues. El 1974 hi hagué un acord entre l’ajuntament de Barcelona, el de Begues i la Societat General d’Aigües, en virtut del qual Barcelona pagava a la Societat d’Aigües l’import de les obres per a portar l’aigua de Barcelona a Begues. A canvi, Begues cedia els terrenys de la vall de Joan per a instal·lar-hi l’abocador. A més a més, s’acordà que el consistori barceloní “interessaria” la diputació provincial en les obres de reparació de la carretera de Gavà a Begues. Com a conseqüència de tot això, Begues té ara aigua i una carretera més ràpida que l’antiga, però la destrossa ecològica que han significat tant l’abocador com les obres de la carretera és irreparable. També els terrenys de Begues s’han apujat de preu.”

(imatge: argentonacomunicacio.cat)

Etiquetat , , , , ,