A Begues només hi ha 39 pous d’aigua declarats

(Foto Pixabay).

En tot el municipi de Begues hi ha en aquests moments 39 pous d’aigua declarats. El més profund de tots és el de Can Farfai, que té una fondària de 190 metres. 39 pous és una xifra que sembla baixa, tenint en compte que Begues és el municipi més extens de la comarca (té més de 50 quilòmetres quadrats de superfície) i que no té cursos d’aigües superficials permanents que puguin cobrir, amb garanties, les necessitats dels usuaris d’aigua.

Aquests 39 punts d’aigua subterrània de Begues són tots actius i estan inventariats en la Base de Dades Hidrogeològiques (BDH) de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), on no consta cap pou d’aigua clausurat en tot el municipi. Com se sap, la qüestió dels pous clausurats ha estat una preocupació de molts ajuntaments des de la mort recent d’un nen de dos anys d’edat que va caure en un forat de Totalán, a Màlaga.

Només hi ha 39 pous a tot Begues? Segur que n’hi ha més, però dels que no estan declarats no se’n té cap constància oficial. Suposant que sigui així, que n’hi hagi més, el fet que no estiguin inventariats es pot explicar per diferents causes. Una pot ser la desinformació i la creença que la propietat del sòl inclou la propietat de l’aigua del subsol. Una altra és la tolerància de sempre de l’administració sobre aquest tema, sobretot en les zones rurals, que és perfectament descriptible.

La veritat és que les pràctiques històriques en aquest àmbit ja no serveixen avui dia, perquè la societat en general s’ha adonat que la gestió dels recursos naturals és un afer d’interès públic. Les aigües subterrànies són “el recurs hídric més sensible i important de la Unió Europea” i “la font principal del subministrament públic d’aigua potable” en el conjunt dels estats europeus, segons la consideració segona de la Directiva 2006/118/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006.

Avui dia, saber quants pous hi ha actius serveix per estimar el cabal d’aigua subterrània que es capta per a usos domèstics, agrícoles o industrials. En els països mediterranis, tenir bona informació és vital per fer una gestió eficient de l’aigua disponible, ja sigui subterrània o superficial. Això segurament té algun cost per als propietaris de pous, en matèria de taxes o d’instal·lació de comptadors, però és normal perquè l’aigua és un bé públic, és a dir, de tothom, i no solament dels titulars del sòl.

Per saber quins són els 39 pous declarats de Begues, podeu descarregar-vos aquest document. Els que no surten en la llista vol dir que no consten en l’inventari oficial.

Sobre el preu de l’aigua

Pel que fa al preu de l’aigua, el cas de Begues no és gaire diferent del de la immensa majoria dels municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Hem comparat factures de l’aigua de Barcelona i de Begues i, a primer cop d’ull, no s’hi veuen gaires diferències. Però si n’hi haguéssin, no seria gaire senzill detectar-les, perquè són factures més aviat difícils d’entendre. En tot cas, el més probable és que l’increment del preu de l’aigua dels últims anys hagi estat molt semblant als diferents municipis metropolitans.

A tot Catalunya, almenys, el preu mitjà de l’aigua que paguen els consumidors s’ha apujat molt els darrers cinc anys. Concretament, un 50%, d’acord amb les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua: si el 2008 el preu mitjà era de 1,3 euros el metre cúbic, el 2013 ja és de 1,9 euros, i el 2014 tornarà a pujar (aquestes xifres inclouen la tarifa de l’aigua, el cànon de l’aigua i l’IVA, però no la taxa de clavegueram).

Ahir dissabte, 30 de novembre, la Plataforma Aigua és Vida va publicar la infografia que il·lustra aquest text. La reproduïm perquè fa un esforç per explicar com es distribueixen els ingressos que la companyia d’aigües obté a través dels rebuts dels usuaris. Si Aigües de Barcelona fes aquest mateix exercici, segur que la infografia no explicaria les mateixes coses o no les explicaria de la mateixa manera, sense que això vulgui dir que diria mentides. Senzillament, el cicle integral de l’aigua és una qüestió complexa des del punt de vista econòmic i els aspectes financers encara la compliquen més. Per això, és fàcil que se’n puguin donar versions diferents segons el punt de vista de cadascú.

El que és un disbarat és dir que l’aigua hauria de ser gratis o que podria ser-ho. El servei de distribució d’aigua potable és un servei públic que ha de garantir que cada llar disposi d’aigua de qualitat i en quantitats suficients. Si, a més a més, el rebut ha de pagar el cost del cicle integral (és a dir, no solament el que costa fer arribar l’aigua potable a les llars, sinó el que costa recollir les aigües brutes i depurar-les per tornar-les al medi), ja es veu que pensar en la gratuïtat és un deliri. No fa gaires dies, un full que algú va deixar a la bústia de casa encara afirmava que a Begues hi podia haver aigua gratis. Pot ser que sigui ignorància, però em sembla que més aviat és una falta de respecte.