Els contractes “a dit” d’Aigües de Barcelona i de Rubatec

Dos treballadors de Rubatec a Esplugues de Llobregat (foto @Ecocontador)

En l’últim any i mig, l’Ajuntament de Begues ha adjudicat “a dit” deu contractes al grup Aigües de Barcelona, per un import global d’uns 80.000 euros. Son tots contractes menors –el més important és per valor d’uns 20.000 euros– i el fet que siguin atorgats a dit no és gens inusual. De fet, l’Ajuntament de Begues utilitza aquest procediment de manera habitual quan es tracta de contractar serveis o subministraments puntuals a una empresa especialitzada que pràcticament és l’única que pot fer la feina.

La contractació a dit és més àgil que la convocatòria d’un concurs públic o d’un procediment negociat amb un mínim de tres ofertes diferents. És un pim-pam. De tota manera, la llista de coses que segons l’Ajuntament de Begues només pot fer el grup Aigües de Barcelona, i que justifiquen la seva contractació directa, és curiosa: obres de canalitzacions i clavegueram, neteja de les terres a l’interior del pont del Camí Ral, escomeses d’una font del Begues Parc i de Cal Purrós, reparació d’unes reixes, condicionament i neteja de la riera de Can Sadurní, etc.

Aigües de Barcelona és un dels grans proveïdors de l’Ajuntament de Begues, i no per aquests contractes menors, evidentment, sinó perquè s’ocupa de l’abastament d’aigua potable de la població des de començaments dels anys 80 del segle passat i, des de temps més recents, de la gestió del sanejament. Les circumstàncies de la seva “elecció” com a companyia proveïdora són conegudes –tenen relació amb la creació de l’abocador d’escombraries de la Vall de Joan–, però no amb detall. Algun dia.

Si sembla sorprenent que Aigües de Barcelona sigui l’única que sap fer les coses que diu l’ajuntament, el mateix passa amb altres contractistes, com ara Rubatec SA, que en els últims dos anys ha estat contractada vuit vegades pel consistori de Begues, per un import total de més de 80.000 euros. La gran majoria de treballs que ha fet Rubatec tenen relació amb els sistemes d’enllumenat públic, però també n’ha fet algun semblant als que fa Aigües de Barcelona.

Rubatec és una empresa privada –amb una participació minoritària del grup constructor Rubau–, però té una relació estreta amb Aigües de Barcelona, de la qual és sòcia i també proveïdora en diferents activitats. Si sumem els contractes que l’ajuntament ha adjudicat a dit a Aigües de Barcelona i a Rubatec, l’import supera els 160.000 euros en total en els darrers dos anys. Perquè resulta que saben fer treballs d’obres, instal·lacions i manteniment que ningú més sap fer.

Gas Natural, la SGAB i la “french connection”

Emmanuel Macron, l’aliat europeu més incondicional de Rajoy (foto @EmmanuelMacron)

Després dels casos del Banc Sabadell i CaixaBank, algunes empreses més han anunciat que traslladaran el domicili social fora de Catalunya. Si en tornem a parlar avui és perquè els arguments que donàvem ahir per explicar el trasllat dels bancs no serveixen per a les altres empreses, que han al·legat raons de seguretat jurídica. I aquesta explicació és, com a mínim, feble i poc creïble.

Vegem-ho. Dues de les empreses que han anunciat el trasllat a Madrid són Gas Natural Fenosa i la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). Cap de les dues té activitats directes a Begues, però sí que en tenen empreses filials seves. Concretament, Gas Natural Distribución (propietat 100% de Gas Natural Fenosa) i Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua SA (propietat de la SGAB en un 70%), que s’ocupen, respectivament, de la distribució de gas natural i de la distribució d’aigua. Tots dos són serveis públics que es presten en règim de monopoli i tots dos d’acord amb l’administració local (és a dir, l’Ajuntament).

És difícil de creure que els trasllats a Madrid del domicili de Gas Natural Fenosa i la SGAB es facin “a causa de la inseguretat jurídica”. Tal com es desenvolupa el procés independentista a Catalunya, de manera democràtica i pacífica, i amb la voluntat de continuar a la Unió Europea, pensar que les activitats d’aquestes empreses corren alguna mena de risc jurídic són ganes d’arrenglerar-se amb les tesis del govern espanyol sense matisos. O cedir a les pressions a les quals les ha sotmès, com ha opinat Oriol Junqueras.

No cal recórrer al que diu la llei de transitorietat jurídica del Parlament (perquè encara no sabem si aquesta llei es podrà aplicar) per veure que la independència no hauria de comportar riscos jurídics per a aquestes empreses. N’hi ha prou amb recórrer al sentit comú per entendre que els usuaris del gas i l’aigua ho continuaran sent en qualsevol supòsit, sigui Catalunya independent o no ho sigui, i que el servei es continuarà prestant en règim de monopoli. No s’entén, per tant, què poden témer aquestes empreses, que tenen l’activitat absolutament lligada al territori i a la societat a la qual serveixen, tant sí com no*.

Potser l’explicació la podem trobar si mirem qui són Gas Natural Fenosa i SGAB. Què els fa tan espantadissos? O què els fa seguir les tesis del govern Rajoy? Que cadascú tregui les seves conclusions a partir d’aquestes dades, o de les que vulgui: Gas Natural Fenosa és propietat de Criteria Caixa en un 24,4% i aquesta participació permet a Criteria tenir el control de la societat gasista. En altres paraules, Criteria “mana” a Gas Natural Fenosa. La propietària de Criteria és la Fundació Bancària la Caixa, i tant Criteria com la Fundació han anunciat el trasllat del domicili a Palma. Gas Natural Fenosa, Criteria Caixa i la Fundació estan totes tres presidides per Isidre Fainé.

D’altra banda, la SGAB és propietat del grup Suez Environnement Company al 100%. Suez té la seu a París i està sota control del govern francès a través del principal accionista, el grup Engie. Si aquests dies heu seguit l’actualitat, haureu vist com el primer ministre francès, Emmanuel Macron, és l’aliat més incondicional que té Mariano Rajoy, en tota la Unió Europea, en el conflicte entre Espanya i Catalunya. Doncs es dóna la circumstància que Criteria Caixa és el segon accionista de Suez i, per tant, soci d’Engie. Isidre Fainé també seu al consell d’administració de Suez. “French connection”.

*Després de llegir aquest article i l’anterior, algú m’ha preguntat per què les empreses del sector financer s’han traslladat al País Valencià o les Illes, mentre que Gas Natural Fenosa i SGAB han anat a Madrid. Segurament no hi ha un sol motiu, però sí que hi ha un argument comercial poderós: un client enfadat amb el banc pot tancar el compte corrent i anar-se’n a la competència, mentre que els clients de l’aigua són captius i els del gas gairebé.