Tag Archives: Ajuntament de Begues

L’olor de podrit sempre torna

Portada del llibre de Pau Pérez

Aquesta setmana ha fet deu anys que es va presentar el llibre “Olor de podrit, 1972-2006. El despropòsit del Garraf: l’abocador d’escombraries de Begues-Gavà”, en un acte a la Pedrera de Barcelona. El llibre el va escriure Pau Pérez de Pedro (geòleg i geògraf, espeleòleg i activista), induït per Ramon Folch, autor del pròleg, que de tant en tant li deia: “ho hauries d’escriure”.

“Olor de podrit” relata la història de l’abocador des del primer dia i també del naixement –inconscient aleshores– del moviment ecologista a Catalunya, encarnat en aquells moments pels espeleòlegs de l’Escola Catalana d’Espeleologia (ECE). És a dir, per Pau Pérez i els seus companys.

L’abocador, ara clausurat, està situat a la Vall de Joan, en els termes municipals de Begues i Gavà. De fet, el llibre recull una bona part de la història de Begues de tots aquests anys: des del moment que Jordi Guasch va oferir els terrenys per posar-hi l’abocador, passant pels tractes entre els ajuntaments de Begues i Barcelona, la col·laboració de la Societat General d’Aigües de Barcelona, les peripècies del projecte i les conseqüències catastròfiques que va tenir.

(Si no es té gaire informació de tot el que va passar, i si se’n té també, és interessant llegir el llibre, molt documentat. Però no és fàcil, perquè es tracta d’un títol exhaurit i del qual només hi ha un exemplar a la Biblioteca la Ginesta. Sort d’això i de l’opció del préstec interbibliotecari, que permet demanar fàcilment exemplars en préstec d’altres biblioteques del país.)

Encara que estigui clausurat i restaurat, l’abocador estarà sempre present al massís del Garraf. Ja sigui per la memòria del que ha passat tot al llarg del temps, com la mort de l’espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt, aviat farà 40 anys, per una explosió de metà a l’avenc de les Terradelles de Begues, o perquè la contaminació continuarà viva durant dècades de manera inevitable.

Ara mateix, per exemple, la urbanització de la Plana Novella ho està pagant car. Des de sempre, els pocs habitants de la Plana Novella s’abastien d’aigua subterrània a través de pous, però a partir de 2015 van començar a detectar episodis de contaminació de l’aigua per culpa de les filtracions de l’abocador fins que, al final, van haver de tancar els pous.

Ara l’Ajuntament d’Olivella, el Govern de la Generalitat i la Diputació de Barcelona inverteixen un milió i mig d’euros de diner públic per portar l’aigua de la xarxa general fins a la Plana Novella. El que són les coses, l’adjudicatari de les obres és la companyia Sorea, propietat de la Societat General d’Aigües de Barcelona. La mateixa que va participar en els tractes fundacionals de l’abocador. En fi.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , , , , , ,

Memòria històrica a dojo

Un cotxe de línia davant de la Colònia Petit.

Amb l’exposició “Begues, una època oblidada. Jaume Petit Ros, un prohom de Begues (1865-1947)”, que es podrà veure per última vegada aquest cap de setmana al Petit Casal, els seus promotors han aconseguit sobretot dues coses: mostrar a les generacions d’avui com era Begues la primera meitat del segle XX i posar nom i cognoms a l’impulsor d’una bona part del patrimoni arquitectònic de la població. Només per això ja es justifica l’esforç de molts mesos de Jaume Viñas, Jaume Pujol, Carles Ros i Ramon Lluís, les quatre persones que han tirat endavant la iniciativa, amb la col·laboració de moltes persones més i el suport de l’ajuntament i diferents empreses i institucions.

El llegat arquitectònic no és l’única petja que va deixar Jaume Petit Ros a Begues, però sí que és la més evident. No poques construccions que formen part de la fesomia beguetana més característica van ser promogudes per aquest personatge singular i inquiet, que ara coneixem millor gràcies a l’exposició i al llibre publicat pels organitzadors. És molt notable el recull de fotografies històriques que han aconseguit aplegar i mostrar públicament: amb tota probabilitat, es tracta de l’exposició amb més fotos antigues de Begues que s’ha fet mai.

Malgrat l’esforç honest i meritori per aportar la màxima informació possible, de tota manera, el llibre i l’exposició donen la “versió autoritzada” del passat de Begues, com és evident. Com és lògic, els impulsors han comptat amb la col·laboració de la família de Jaume Petit i amb el seu vistiplau. Recorda en certa manera iniciatives anteriors –diferents, però igualment interessants– com les “Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner 1881 a 2010” o el llibre “Can Romagosa de Begues. Una familia para una tierra, una familia para un pueblo”, de Vicente Medina. Són treballs que ens expliquen el passat de Begues des del punt de vista dels protagonistes, de la gent del seu entorn o d’estudiosos com Medina, però també des de la reivindicació legítima, més o menys explícita, del paper i del llegat dels seus protagonistes (podríem dir que ja només falta un llibre de Can Sadurní per tancar el cercle..!)

Tot plegat és un bon punt de partida perquè els historiadors aportin ara distància i visió crítica i desapassionada. Sense menystenir el treball del Centre d’Estudis Beguetans (CEB) i els seus membres, és clar. De moment, hi ha diferents iniciatives que responen a l’interès creixent per recuperar la memòria històrica, com la presentació del projecte “Memòries” i del documental “Testimoni viu del Begues d’ahir”, demà dissabte al Centre Cívic, o la xerrada “Begues. Històries de la guerra civil” de l’historiador Oriol Valls, divendres vinent, 5 d’octubre, al Petit Casal, organitzada pel Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia Garraf-Ordal (CIPAG) dins del cicle “Els divendres… Història”.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Mercè Pujadas serà la primera dona presidenta del Club de Begues

Una actuació musical nocturna al xiringuito del “Casino” (foto albavilanova.com).

Amb tota probabilitat, Mercè Pujadas, de la Costeta, serà la nova presidenta del Club de Begues (el “Casino”), després que ahir dimarts es va tancar el termini per a la presentació de candidatures a la junta directiva d’aquesta entitat. Només s’hi ha presentat una llista, que ella encapçala. Si en els pròxims dies no sorgeix cap imprevist, la llista presentada es proclamarà com a nova junta directiva.

D’aquesta manera, Mercè Pujadas seria la primera dona que presidiria el “Casino” en els 83 anys d’història de l’entitat. Fundada el 5 de juny de 1935, el primer president va ser Emili Alsina i Celis, i el darrer –que acabarà el mandat quan la nova junta prengui possessió– Bruno Alesina Donada.

La nova junta directiva, totalment renovada, serà la més nombrosa de tots els temps. Tindrà vint membres, la meitat dones i l’altra meitat homes. La majoria dels membres de la futura nova junta viuen a Begues. Aquesta circumstància és un fet rellevant, atès que des de la seva fundació el “Casino” ha estat percebut quasi sempre com el club dels estiuejants.

La junta general de constitució de l’entitat, el 1935, va acordar que l’alcalde de Begues formés part de la junta com a vocal, com a “justificada deferència a la primera autoritat local de l’esmentat poble”, segons diu l’acta. En aquells moments, la vocalia la va ocupar l’alcalde d’aleshores, molt probablement Domènech Guasch Casals, “el forner”, pare de Jordi Guasch Paucirerol, que era present en la reunió fundacional, com també hi van ser Demetri Vendrell Nunné, de cal Demetrio, l’arquitecte Joan Baptista Serra i de Martínez o Joan Molins Ribot.

La nova junta afrontarà un període decisiu per al futur de l’entitat, que actualment rep de l’Ajuntament una quantitat de diners important cada any com a conseqüència d’unes sentències favorables a la Immobiliària Club de Begas SA (la propietària dels terrenys del club), per un litigi urbanístic. Quan, aviat, l’entitat deixi de rebre aquests ingressos, haurà de trobar unes altres fonts de finançament que n’assegurin la continuïtat.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , ,

Solos d’harmònica per començar la desena edició del Jazz Camp

D’esquerra a dreta, Roger Mas, Antonio Serrano, Peter Bernstein, Deejay Foster i Jordi Rossy, ahir a la nit a la terrassa del Centre Cívic (foto Alfred Dot).

Avui comença a Can Rigol la desena edició del Begues Jazz Camp, que un any més farà que a Begues hi hagi la major concentració de músics de jazz per metre quadrat durant tota la setmana. Ahir a la nit ja hi va haver el concert d’inauguració a la terrassa del Centre Cívic, amb els tres alma mater del Jazz Camp, Jordi Rossy (bateria), Deejay Foster (contrabaix) i Roger Mas (teclat), a més dels habituals Cris Cheek (“Cristóbal Mejilla”, com diu Rossy, al saxo) i Peter Bernstein (guitarra).

La novetat –almenys per a nosaltres– va ser Antonio Serrano, músic madrileny virtuós de l’harmònica que aquest any s’incorpora al Begues Jazz Camp com a professor i que ahir a la nit va oferir alguns dels solos més memorables del concert. El guitarrista Carles Benavent, de la Collada, i dos músics més vinculats a Begues (Enrique Oliver, saxo, i Voro Garcia, trompeta) es van sumar també a la nit de jazz, “fora de cartell”.

Aquesta desena edició significa definitivament la consolidació del Jazz Camp, després que l’any passat va estar a punt de ser el darrer a causa del gran esforç organitzatiu que representa. El renovat suport de l’Ajuntament ha permès mantenir l’esdeveniment i garantir-ne la continuïtat. A més d’Antonio Serrano, aquest any s’incorporen al quadre de professors la vocalista Deborah J. Carter, nord-americana resident a Sant Sebastià; el baixista novaiorquès Doug Weiss i el bateria Victor Lewis, també nord-americà.

 

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , ,

L’ajuntament troba que la riera de can Figueres és “un pas fonamental”

Les cabres, passant per la riera de can Figueres el 10 de març passat (foto JFB).

El projecte de l’Ajuntament de Begues per cobrir un tram de la riera de can Figueres, just abans de creuar el Camí Ral, “representa un evident guany social” i regularitzaria “un pas fonamental entre el carrer Saragossa i el Camí Ral”. Aquests són, almenys, dos dels principals arguments que dóna la memòria del projecte. Tenint en compte que el cost de l’obra seria només d’uns 122.000 euros, a primer cop d’ull els arguments semblen prou poderosos perquè el projecte vagi endavant.

Però en realitat és difícil veure quins són els guanys socials i el caràcter fonamental que els redactors del projecte li han atribuït. En primer lloc, no es té constància de cap petició ciutadana perquè es cobreixi la riera en aquell tram. Els veïns del lloc són els primers sorpresos que l’ajuntament s’hagi empescat el projecte, que ells no troben necessari tot i que els autors argumentin que facilitaria “la comunicació amb el centre del nucli urbà i l’accés als serveis generals com l’Ajuntament, correus, bancs…”

Evidentment, els veïns d’aquell tram de la riera de can Figueres no serien els únics destinataris de l’obra, que es posaria al servei de tota la població per poder accedir al Camí Ral a través del carrer Saragossa, cosa que ara només es pot fer a peu. Però el fet que no hi hagi hagut cap petició ciutadana en aquest sentit vol dir, probablement, que ningú troba a faltar aquesta connexió, ja que d’accessos al Camí Ral n’hi ha d’altres, i no gaire lluny. Per tant, les dificultats per anar als serveis municipals, correus o bancs semblen inexistents.

La riera de can Figueres, a més a més, és una riera, com el seu nom indica, amb les funcions que tenen les rieres. És una de les que travessa el cas urbà de Begues en estat natural i, per tant, fa de corredor verd entre els espais naturals d’una banda i altra del Camí Ral. Hi ha altres rieres que també travessen el poble, que es van canalitzar o desviar temps enrere i que tenen un aspecte molt diferent, poc atractiu i gens natural. Serveixen perquè circuli l’aigua, però no es pot dir que facin de corredor verd, com la de can Figueres. Fa pocs dies vam comprovar com un dels ramats de cabres del poble travessava el Camí Ral per aquell lloc.

Una altra de les funcions d’aquell tram de la riera és la connexió a peu entre el Camí Ral i el carrer Saragossa, una connexió que el projecte qualifica de “pedestre i sense les més mínimes condicions”. Pedestre sí, perquè s’hi ha de passar a peu. I les condicions són les habituals de les ribes de les rieres, amb pedres i herbes, com és normal en els entorns naturals. Gràcies a la feina dels serveis municipals, darrerament el pas està normalment net d’herbes i s’hi pot passar sense problemes. Segur que una actuació més decidida, però sense necessitat d’invertir-hi milers d’euros, encara milloraria més les condicions del pas.

En fi. El Centre d’Estudis Beguetans ha presentat unes al·legacions molt sensates que expliquen força bé per què sembla innecessari aquest projecte.

 

Etiquetat , , , ,

L’informe de l’explosió diu que no va ser responsabilitat de la Cabaña

La màquina de rostir pollastres de la Cabaña va donar pistes als experts sobre la causa de l’explosió (foto Alfred Dot).

L’explosió del carrer Major de Begues de l’estiu de 2015 es va ocasionar “per una acumulació de gas” a l’interior de la Cabaña, l’establiment de pollastres a l’ast que llavors estava a la casa del número 34-B. L’acumulació de gas, juntament amb “l’existència d’oxigen i la generació d’una espurna d’origen elèctric dels compressors de la nevera i/o arcó frigorífic”, va produir la gran explosió nocturna del 26 de juliol, que, afortunadament, només va causar danys materials. Aquesta és una de les conclusions del dictamen pericial sobre aquells fets encarregat per l’Ajuntament de Begues, però no és l’única ni, potser, la més important.

Així, el dictamen afirma de manera taxativa que “l’acumulació de gas en l’interior del local era gas natural” i que “no era gas propà”, el combustible que utilitzava normalment la Cabaña. L’informe diu que “les bombones de gas (…) es van trobar molt a prop de la seva situació original abans de l’explosió (…) No presentaven desperfectes, i a més a més, les 8 bombones de gas propà de reserva es van trobar completament plenes i amb els precintes intactes.”

La Cabaña tenia una connexió a la xarxa de gas natural, que en aquell lloc passa per sota del carrer Major, però no la feia servir ni tenia el servei contractat. El gas es va escapar de la xarxa –”una fuita de gas natural”, conclou l’informe– i, com que el terreny és permeable, es va dirigir cap a al local, l’espai buit més pròxim, i s’hi va acumular. Els experts que han redactat l’informe van trobar indicis característics d’una explosió d’aquest tipus de gas, com ara l’ona expansiva, de 170 metres de radi, i l’altura a la qual es va produir, per damunt dels 1,5 metres. “El gas natural té una densitat inferior a l’aire –diu l’informe–, per la qual cosa té tendència a acumular-se en la part alta, mentre que el propà, amb més densitat que l’aire, s’acumula en la part baixa”. La posició en què es va trobar la màquina de rostir els pollastres, bolcada entre la runa amb la part frontal a terra, és un altre dels senyals que confirmen aquesta tesi en opinió dels experts.

L’informe dels pèrits és extens, amb 65 pàgines i amb molts documents annexos. L’Ajuntament l’ha posat a disposició de les persones interessades, com ja va informar en aquesta notícia a través del portal municipal, però encara no ha explicat si farà alguna actuació per determinar les responsabilitats de l’accident i demanar una reparació dels danys i perjudicis de les famílies perjudicades. En canvi, sembla que les companyies d’assegurances dels afectats sí que presentaran una demanda judicial, segons asseguren fonts ben informades.

La xarxa de gas de Begues

Una de les dades rellevants de l’informe fa referència a l’estat i l’ús de la xarxa de distribució de gas natural de Begues. “S’ha pogut comprovar que la xarxa de gas natural de la població –diu l’informe pericial–, malgrat que compta amb les autoritzacions administratives corresponents, presenta nombroses deficiències en el traçat, amb una canalització de gas enterrada en el carrer Major 34-B (la Cabaña) a una profunditat de 40 cm respecte de la rasant del paviment del carrer, quan la profunditat mínima segons la normativa vigent és de 80 cm”. En el moment dels fets, “l’esmentat ramal de subministrament de gas enterrat sota el paviment del carrer Major 34-B estava amb càrrega, és a dir, amb gas a l’interior”.

La implantació de la xarxa de distribució de gas a Begues es va produir durant els mandats de l’alcaldessa Joana Badell, a partir de 2003, quan la companyia Ilerda Gas SA va obtenir la corresponent autorització de la Generalitat de Catalunya per tirar endavant el projecte (25 de juliol de 2003). Les obres no es van fer fins més tard, després que la companyia va plantejar unes modificacions que van ser autoritzades el 9 de febrer de 2006. El gas distribuït per Ilerda Gas SA era GLP, que vol dir “gas liquat del petroli”, semblant al propà.

Anys després, ja durant el mandat de l’alcaldessa Mercè Esteve, Gas Natural Distribución va assumir el negoci d’Ilerda Gas SA amb l’objectiu de distribuir gas natural a Begues a través de la mateixa xarxa, sense fer-hi cap modificació. Per això, va demanar permís a la Generalitat de Catalunya el 16 de juliol de 2013 i va obtenir-lo el 6 de maig de 2015. Mesos abans, el 29 de setembre de 2014, Gas Natural Distribución ja va informar a l’Ajuntament de Begues del canvi de combustible. És a dir, de la substitució del GLP pel gas natural.

Etiquetat , , , , , , , ,

Benvingut PSC?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La reaparició del PSC a Begues i la visita de Miquel Iceta del 20 de febrer no són sinó la correcció d’una certa anomalia històrica, que té explicacions, però que no per això deixa de ser una anomalia. Als ulls de qualsevol observador forà, efectivament, pot semblar sorprenent que el partit polític que ha tingut la implantació electoral més important al Baix Llobregat durant dècades no hagi superat mai la categoria d’anècdota local a Begues. Com diem, això té explicacions, relacionades amb la realitat geogràfica, social i urbanística de Begues, però no és objecte d’aquest text abordar-les.

Ens volem fixar més aviat en la petja electoral del PSC a Begues i en quin escenari es produeix la seva aparició com a força política local (o, almenys, amb pretensions de ser-ho). Com que la participació del partit dels socialistes en les eleccions municipals és antiga o poc important, fins i tot en el cas de la marca blanca Gent de Begues, hem observat el percentatge de vots obtingut pel PSC només en les eleccions generals i en les eleccions al Parlament de Catalunya durant l’última dècada. I a més a més l’hem comparat amb els percentatges de vot de Ciutadans i del PP en les mateixes convocatòries (excepte les eleccions generals de 2008 i 2011, en què Ciutadans no es va presentar).

Una primera conclusió, com es pot veure en el gràfic que acompanya aquest text, és que l’evolució del vot del PSC és prou autònoma respecte al comportament electoral de Ciutadans i del PP. A primer cop d’ull, no sembla que els transvasaments de vots entre el PSC i Ciutadans, o entre el PSC i el PP, siguin gaire importants, tot i que no els descartem: el 2012, per exemple, la baixada del PSC i l’ascens de Ciutadans són simultanis. En canvi, és molt evident que el PP i Ciutadans es disputen la mateixa bossa de vots a Begues i, quan puja un, baixa l’altre i viceversa.

És una incògnita quina repercussió pot tenir una hipotètica participació del PSC, o de Ciutadans, en les eleccions locals. Les municipals són sempre uns comicis amb unes regles del joc diferents i l’arrelament local dels candidats hi té molt a veure. Però és probable que, si aquesta participació es produís, provocaria una fragmentació del vot tradicionalment captat pel PP, que des de fa anys té representació en l’ajuntament de Begues.

Disputarà el PSC, també, el vot als altres partits amb implantació local, bàsicament el PDeCAT, Iniciativa i Esquerra? D’entrada, sembla difícil. En canvi, aquests partits es podrien beneficiar indirectament, almenys des del punt de vista de les matemàtiques electorals, de la lluita entre Ciutadans, PP i el PSC per captar el vot dels electors als quals s’adrecen. Llavors… benvingut PSC?

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Gas Natural, la SGAB i la “french connection”

Emmanuel Macron, l’aliat europeu més incondicional de Rajoy (foto @EmmanuelMacron)

Després dels casos del Banc Sabadell i CaixaBank, algunes empreses més han anunciat que traslladaran el domicili social fora de Catalunya. Si en tornem a parlar avui és perquè els arguments que donàvem ahir per explicar el trasllat dels bancs no serveixen per a les altres empreses, que han al·legat raons de seguretat jurídica. I aquesta explicació és, com a mínim, feble i poc creïble.

Vegem-ho. Dues de les empreses que han anunciat el trasllat a Madrid són Gas Natural Fenosa i la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). Cap de les dues té activitats directes a Begues, però sí que en tenen empreses filials seves. Concretament, Gas Natural Distribución (propietat 100% de Gas Natural Fenosa) i Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua SA (propietat de la SGAB en un 70%), que s’ocupen, respectivament, de la distribució de gas natural i de la distribució d’aigua. Tots dos són serveis públics que es presten en règim de monopoli i tots dos d’acord amb l’administració local (és a dir, l’Ajuntament).

És difícil de creure que els trasllats a Madrid del domicili de Gas Natural Fenosa i la SGAB es facin “a causa de la inseguretat jurídica”. Tal com es desenvolupa el procés independentista a Catalunya, de manera democràtica i pacífica, i amb la voluntat de continuar a la Unió Europea, pensar que les activitats d’aquestes empreses corren alguna mena de risc jurídic són ganes d’arrenglerar-se amb les tesis del govern espanyol sense matisos. O cedir a les pressions a les quals les ha sotmès, com ha opinat Oriol Junqueras.

No cal recórrer al que diu la llei de transitorietat jurídica del Parlament (perquè encara no sabem si aquesta llei es podrà aplicar) per veure que la independència no hauria de comportar riscos jurídics per a aquestes empreses. N’hi ha prou amb recórrer al sentit comú per entendre que els usuaris del gas i l’aigua ho continuaran sent en qualsevol supòsit, sigui Catalunya independent o no ho sigui, i que el servei es continuarà prestant en règim de monopoli. No s’entén, per tant, què poden témer aquestes empreses, que tenen l’activitat absolutament lligada al territori i a la societat a la qual serveixen, tant sí com no*.

Potser l’explicació la podem trobar si mirem qui són Gas Natural Fenosa i SGAB. Què els fa tan espantadissos? O què els fa seguir les tesis del govern Rajoy? Que cadascú tregui les seves conclusions a partir d’aquestes dades, o de les que vulgui: Gas Natural Fenosa és propietat de Criteria Caixa en un 24,4% i aquesta participació permet a Criteria tenir el control de la societat gasista. En altres paraules, Criteria “mana” a Gas Natural Fenosa. La propietària de Criteria és la Fundació Bancària la Caixa, i tant Criteria com la Fundació han anunciat el trasllat del domicili a Palma. Gas Natural Fenosa, Criteria Caixa i la Fundació estan totes tres presidides per Isidre Fainé.

D’altra banda, la SGAB és propietat del grup Suez Environnement Company al 100%. Suez té la seu a París i està sota control del govern francès a través del principal accionista, el grup Engie. Si aquests dies heu seguit l’actualitat, haureu vist com el primer ministre francès, Emmanuel Macron, és l’aliat més incondicional que té Mariano Rajoy, en tota la Unió Europea, en el conflicte entre Espanya i Catalunya. Doncs es dóna la circumstància que Criteria Caixa és el segon accionista de Suez i, per tant, soci d’Engie. Isidre Fainé també seu al consell d’administració de Suez. “French connection”.

*Després de llegir aquest article i l’anterior, algú m’ha preguntat per què les empreses del sector financer s’han traslladat al País Valencià o les Illes, mentre que Gas Natural Fenosa i SGAB han anat a Madrid. Segurament no hi ha un sol motiu, però sí que hi ha un argument comercial poderós: un client enfadat amb el banc pot tancar el compte corrent i anar-se’n a la competència, mentre que els clients de l’aigua són captius i els del gas gairebé.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , ,

1 d’octubre: rècord històric de votants i victòria irrebatible del sí*

Aquests dies els esdeveniments es produeixen cada vegada més de pressa i costa pensar amb serenitat en tot el que està succeint. Per això, abans que l’actualitat ens faci girar el full de l’1 d’octubre, val la pena aturar-nos un moment per analitzar els resultats del referèndum a Begues i veure si en podem treure conclusions.

D’entrada, constatem la curiositat estadística que el referèndum de diumenge passat va tenir la xifra de votants més alta de tots els que s’han fet a Begues: 2.875 persones, més que mai (i 100 més del que diuen les dades publicades per l’ajuntament). Aquest rècord és possible perquè ara el cens electoral de Begues també és el més elevat de la història, a causa de l’augment de la població. Però no per això la dada és menys significativa, com veurem més endavant. Hi ha el precedent de la consulta del 9N de 2014, en què van votar 2.585 persones, i també va ser la xifra més alta fins llavors, però no és fàcil comparar els resultats de l’1 d’octubre amb el 9N, perquè en la consulta del 2014 no hi havia cens electoral i, per tant, no sabem quin va ser el percentatge de participació i d’abstenció.

En canvi, sí que podem comparar l’1 d’octubre amb els altres dos referèndums del segle XXI: el de la Constitució Europea el 2005 i el de l’Estatut d’Autonomia el 2006. I la conclusió és que la participació en el referèndum de diumenge passat a Begues és del tot representativa, perquè va votar el 55,5% del cens, quasi el mateix percentatge que el 2006 (56,5%) i molt més que el 2005 (44,6%). I això que les condicions de l’1 d’octubre, amb tota mena d’entrebancs, prohibicions i amenaces del govern espanyol, no van ser ni de bon tros les de 2005 i 2006, quan els referèndums es van celebrar amb tota tranquil·litat i amb les tan evocades garanties.

El resultat de la votació és encara més inequívoc: Begues ha votat que sí a la independència, amb 2.580 vots afirmatius, un 89,7% de tots els vots emesos, i 187 vots negatius (6,5%). És difícil discutir la contundència del sí amb l’argument que la majoria de persones contràries al referèndum, o a la indepèndència, no van anar a votar, perquè ja hem vist que la participació de l’1 d’octubre va ser la normal de tots els referèndums que s’han fet aquest segle.

És cert que, en condicions normals, com el 2005 o 2006, aquesta vegada probablement hi hauria hagut més participació, però això no hauria canviat la victòria del sí: en el supòsit –impossible– que les 2.120 persones del cens que es van abstenir haguessin anat totes a votar que no, el sí hauria guanyat igualment (agafeu la calculadora i comproveu-ho). No es pot dir més clarament quina és la voluntat democràtica de la majoria dels beguetans.

*Cal afegir una consideració important a aquest text, de la qual vam ser conscients després d’escriure’l i publicar-lo: el referèndum de l’1 d’octubre es va fer a partir del cens universal, que permetia als votants dipositar la papereta a l’urna en qualsevol col·legi electoral. Encara que no s’han publicat dades oficials sobre els efectes d’aquest sistema, sabem que a Begues hi van votar persones procedents d’altres municipis. Per tant, els percentatges de participació o de vots afirmatius i negatius no són comparables al cent per cent amb els d’altres convocatòries. Tot i així, no rectifiquem el text inicial perquè, probablement, aquest factor va tenir uns efectes molt limitats.

 

 

Etiquetat , , , ,

L’Ajuntament tindrà aviat les conclusions de la investigació sobre l’explosió del carrer Major

El desenrunament després de l’explosió (foto Alfred Dot)

Amb tota probabilitat, l’Ajuntament de Begues disposarà de manera imminent d’un extens informe tècnic sobre les causes de l’explosió del 26 de juliol de 2015 al carrer Major. Dos anys després d’aquells fets, sembla que els pèrits que han investigat l’explosió han enllestit la feina i presentaran aviat les conclusions al consistori.

Recordem que els Bombers i els Mossos d’Esquadra van elaborar sengles informes que no van poder aclarir com s’havia produït l’explosió. La revista Bombers.cat va informar-ne el març de 2016. La iniciativa d’alguns afectats d’encarregar una investigació privada va ser assumida posteriorment per l’Ajuntament, com va publicar el Butlletí de Begues el novembre de 2015 i com va reiterar el primer tinent d’alcalde, Joan Molina, en una carta a la La Vanguardia el juliol de 2016.

Tot i que no se saben encara els detalls de l’informe tècnic, una opinió generalitzada entre persones que coneixen el tema de prop és que l’estat de la xarxa de distribució de gas, que Gas Natural Fenosa va heretar d’Ilerda Gas SA –la primera companyia que va prestar el servei a Begues–, no estava en gaire bones condicions. Això, insistim, és únicament una opinió i serà l’informe el que confirmi o no si això és així, i si té alguna relació amb l’explosió que es va produir.

Una altra opinió també força generalitzada és que una hipotètica fuita de les bombones de gas propà del bar la Cabaña, que no van explotar, difícilment hauria pogut provocar una explosió de la magnitud de la que es va produir aquell 26 de juliol, en plena festa major. Igualment, aquesta hipòtesi s’haurà de confirmar o descartar segons quin sigui el resultat de la investigació. En qualsevol cas, el treball dels investigadors ha estat força complicat perquè el desenrunament i neteja dels solars afectats es va fer de pressa i, probablement, va eliminar proves útils per a les investigacions.

En cas que l’informe concreti alguna tesi sobre l’origen de l’explosió, també es podran identificar les possibles responsabilitats, si n’hi ha, de les diferents parts relacionades amb els fets. Ilerda Gas SA és actualment una companyia inactiva –les últimes dades disponibles són de 2013– i Gas Natural Fenosa va heretar les seves activitats i els actius de distribució. Un segon actor que podria tenir relació amb l’afer és la companyia Repsol, proveïdora del gas propà de les bombones que es van trobar en els lloc dels fets. També hi ha, evidentment, la possibilitat –encara que sigui remota– que algú hagués manipulat les instal·lacions de distribució de gas. I finalment, l’autoritat responsable en matèria d’energia és “Indústria”, és a dir, l’actual Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

Si les conclusions de l’informe fossin prou concloents, les famílies afectades per l’explosió tindrien l’opció de reclamar o no indemnitzacions als possibles responsables, per compensar els danys. De moment, tret d’alguns afectats que estaven coberts per alguna assegurança, sembla que la major part dels danys han quedat sense cobertura. Tant Gas Natural Fenosa com Repsol tenen assegurances contractades amb la companyia Mapfre, que és la segona més important del sector a l’estat espanyol, per si cal indemnitzar tercers.

D’altra banda, ni els ajuts del govern espanyol que es van demanar a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona ni les que es van sol·licitar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona no van donar cap resultat i no van arribar a cap dels afectats. Únicament la campanya popular de solidaritat va recaptar uns 5.000 euros, que es van lliurar a l’Ajuntament perquè els administrés.

Etiquetat , , , , , , , , , , , ,
Anuncis