Begues 1931-1942: el regal de Víctor Mata i Marià Hispano

Víctor Mata i Marià Hispano acaben d’obsequiar-nos amb el llibre D’esperances i naufragis. Begues 1931-1942, del Centre d’Estudis Beguetans. Un títol poètic per a un repàs rigorós sobre una etapa intensa de la història de Begues i de Catalunya. Els dos autors han examinat les actes de les sessions dels plens de l’Ajuntament des de 1931, al començament de la Segona República, fins el 1942, als primers anys de la postguerra, i han posat a la  disposició dels lectors desenes de dades i d’informacions sobre aquell període. Si teniu interès en Begues i en la seva història, no us el podeu perdre. Sembla que el llibre estarà aviat a la venda al Patxarino.

Quan Albert Guasch i Rosa Sevillano van fer els tres documentals sobre el testimoni oral de la gent gran del poble –recordem el documental Begues. Maleïda la guerra, el 2009–, ja es va veure que havien trobat una mina. Ara, Mata i Hispano han complementat aquells records orals amb escreix, i ho han fet amb la precisió que només els arxius i els documents oficials poden garantir. I a més a més els han amanit, amb força encert, amb transcripcions d’alguns testimonis recollits per Albert Guasch el 2007 en el treball de recerca d’història oral que va fer al batxillerat.

El llibre acaba de sortir del forn (del forn Baratech, per cert) i no hem tingut temps d’acabar de llegir-lo, però ja hem pogut gaudir d’algunes “perles”… Per exemple, adonar-nos que l’any que ve la Cuca Fera farà 80 anys, o que abans de la guerra el “Casino de Begas” ja demanava coses (com ara l’exempció de l’arbitri municipal sobre permisos d’obres i construccions, el 1935), o que el carrer Ferran Muñoz es diu així des del 3 de maig de 1933, o que, en aquells temps, la societat de Begues era fortament masclista –com a tot arreu– i Josefa Roca Armengol en va patir les conseqüències en pell pròpia… Per si no n’hi hagués prou, les fotografies cedides per Jordi Guasch acaben d’arrodonir un treball força interessant. Si podeu, mireu la del pi gros, la de cal Dimas (a la pàg. 70) o la de la Rambla pels volts de 1930 (a la pàg. 87).

(foto: col·lecció privada de J. Guasch)

El vídeo del Telenotícies Vespre sobre la polèmica de l’AMI (i 2)

Les declaracions de l’alcaldessa de Begues que va difondre el Telenotícies Vespre del dia de Sant Joan són només un fragment de la conversa que Mercè Esteve va tenir amb les periodistes de TV3, com és normal. Les peces del Telenotícies són breus i recullen només l’essencial de la informació.

A més del que va sortir en el Telenotícies, l’alcaldessa va explicar que  l’Ajuntament encara no ha fet arribar a la delegada del govern espanyol la resposta al requeriment sobre la quota de Begues a l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència.

“Ella ens diu -explica l’alcaldessa- que en el termini de 20 dies li fem arribar la resposta, és a dir, l’acord pel qual vam prendre aquesta decisió. Nosaltres, en aquests moments, estem complint tot el que ens diu la llei”. Mercè Esteve també diu que “li farem arribar el que ens està demanant, que és l’acord, un decret en el qual decidim pagar aquesta quota. A més a més, també li farem arribar la moció, que va ser aprovada per majoria, d’adhesió a l’AMI.”

I en un altre moment, en resposta a les periodistes, l’alcaldessa diu: “…si tenim previst fer alguna altra acció? Doncs sí. Ens agradaria, conjuntament amb la resta de l’equip de govern, adherir-nos a la sobirania fiscal i… bé, possiblement altres accions.”

Xafarderies a banda, seria interessant saber per què la delegació del govern espanyol ha elegit l’Ajuntament de Begues com a conillet d’Índies per combatre les iniciatives sobiranistes en el món municipal. Les respostes que se m’ocorren no em fan cap gràcia.

(imatge: TVC)

El vídeo del Telenotícies Vespre sobre la polèmica de l’AMI (1)

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del Telenotícies Vespre del dia de Sant Joan sobre Begues i la polèmica de la delegada del govern amb els municipis de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència): Vídeo del TNVespre

(imatge: TVC)

Eleccions municipals: pluralisme o fragmentació? (1)

Els resultats de les eleccions municipals a Begues, de les nou eleccions que s’han fet des de 1979, han tendit a ser cada vegada més plurals, o més fragmentats, segons com es miri. De les dues candidatures que van obtenir representació a l’Ajuntament la primera vegada, el 1979, s’ha passat a sis candidatures en les dues últimes convocatòries electorals, els anys 2007 i 2011.

És normal, perquè Begues ha passat de tenir els 1.269 habitants de 1979, quan tot just estrenàvem democràcia, als 6.426 de 2011. A més a més, la població de Begues s’ha tornat cada vegada més i més diversa. El nombre de veïns nascuts a l’estranger, per exemple, ha augmentat del 5,6 per cent de 2007 fins al 9,4 per cent de 2011, segons les dades que es poden trobar al portal d’Idescat. No és res que no hagi passat a molts altres llocs de Catalunya.

Si mirem la gràfica del nombre de candidatures que han obtingut representació en les diferents eleccions, podem identificar tres períodes. El primer, amb una forta concentració del vot en poques candidatures (1979-83-87). El segon, més plural (1991-95-99). I el tercer, l’actual, amb un vot fragmentat (2003-07-11). És a dir, la democràcia a Begues, com a quasi a tot el sud d’Europa, s’ha fet cada vegada més rica o més complexa, com n’hi vulguem dir.

Però sembla que aquest procés estigui arribant al límit de les seves possibilitats. Amb l’actual sistema electoral, el pluralisme portat a l’extrem acaba provocant la pèrdua de representativitat de les diferents candidatures. Almenys això és el que ha passat a Begues, si ens fixem en la gràfica del percentatge de vots obtinguts per la candidatura guanyadora a les nou eleccions municipals que s’han fet fins ara. És cert que els governs de coalició corregeixen aquest efecte, però només des d’un punt de vista aritmètic, no polític. L’actual legislatura municipal a Begues n’és un exemple, i no cal entrar en detalls.

Si fos possible, s’hauria d’evitar que la fragmentació del vot portés cap a una situació de pluralisme estèril. No vull dir que aquesta sigui la situació actual, però, si la tendència continua com en els últims anys, és evident que la governabilitat de l’Ajuntament serà cada vegada més difícil. I amb això no s’hi pot jugar. Hi ha massa coses que depenen del bon funcionament d’un ajuntament.

Llavors? Mentre la llei electoral sigui la mateixa, l’ideal seria la formació de candidatures àmplies, més representatives, que evitessin la fragmentació però garantissin el pluralisme des del començament, des d’abans d’anar a votar. Candidatures sòlides, que fossin el resultat d’un procés de suma i de consens de sectors amplis, tan afins com es vulgui, però amplis. No cada vegada més petits.

Quan Begues era “Begas”

Aviat farà 37 anys que Begues va recuperar la forma genuïna del seu topònim. Fins llavors, el nom oficial era “Begas”. En aquella època, els ajuntaments que decidien catalanitzar el nom acostumaven a demanar abans un informe a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Aquest va ser el cas de Begues.

En l’arxiu digital de l’IEC es pot consultar en línia l’acta del ple d’aquesta institució del 2 de juliol de 1976. En la segona pàgina s’hi llegeix: “El Secre. dóna compte de la correspondència rebuda durant les últimes setmanes, amb cartes, entre altres, de l’Alcalde de Begues (demana un informe sobre el nom de la dita població; passa a la SF)…”

“El Secre.” vol dir el secretari general, que en aquells moments era Ramon Aramon i Serra, el mateix que va redactar a mà l’acta de la reunió. I “la SF” vol dir la Secció Filològica de l’Institut, que va fer el dictamen sol·licitat i el va enviar a l’ajuntament de Begues (Acta IEC).

El dictamen porta data de desembre de 1976 i “recomana (…) que en l’expedient instruït per l’Ajuntament d’aquella vila sigui proposada com a oficial la designació Begues”.  Al cap de poc temps de rebre aquest escrit, l’ajuntament va adoptar l’acord de canvi del nom oficial de la població (Informe IEC).

La iniciativa del canvi de nom, o més ben dit, de la recuperació del nom genuí, va sorgir de manera espontània i informal del grup de persones que el 1975 havien organitzat els actes del Congrés de Cultura Catalana a Begues. L’aleshores alcalde, Jordi Guasch Paucirerol, va acceptar de seguida la idea i va posar fil a l’agulla.