Xafarderies de les candidatures a les eleccions municipals (2)

La piscina del Casino un dia de molta animació (foto clubdebegues.cat)

L’anecdotari de les municipals no pot passar per alt la polèmica de les darreres hores per una proposta electoral de Gent de Begues. Resulta que aquesta candidatura proposa crear una targeta per als usuaris de les instal·lacions esportives, que inclouria també les del Club de Begues, el “Casino”. Han fet córrer la proposta per WhatsApp i, quan ha arribat als directius del Club de Begues, aquests han fet un bot i han publicat un comunicat oficial dient que no és veritat. Sembla que temps enrere algú de Gent de Begues va comentar la proposta a l’anterior president del Club, que, per educació o pel que fos, va donar-los esperances. Ara la junta actual del Club se n’ha desmarcat del tot, fins veure el resultat de les eleccions, i Gent de Begues els ha acusat de falsedat a través de Facebook.

Tampoc podem callar la història d’Eustaquio Márquez Carrasco, el número 7 de la llista d’Ara Begues, que anys enrere va tenir una aparició fugaç en el programa de televisió “El diario de Patricia”, d’Antena 3, per explicar que tenia un guacamai femella a qui havia posat per nom Patxi i que sabia dir “hola qué passa”. Eustaquio va comprar el guacamai després d’haver aixafat un periquito que tenia a casa, sense adonar-se. Es veu que el periquito es va ficar al llit d’Eustaquio mentre ell i la dona dormien, i mira.

Ara bé, el candidat d’Ara Begues potser més popular és Salvador Aumedes, que va de suplent. És una persona polifacètica, expert en comunicació i a qui agrada molt cantar. Ho fa prou bé. Té una vintena de vídeos penjats a YouTube interpretant cançons conegudes, en diferents llocs, com a Begues mateix. La cap de llista, com ja vam explicar, és Ana Zafra, professora de l’Institut de Begues.

El grup de persones que ha impulsat la llista d’Ara Begues es reuneix sovint al bar Caliu, al començament del Camí Ral, fins al punt que això s’ha convertit en un dels seus senyals distintius. Res de nou en la història de Begues, perquè, com explica el llibre sobre Jaume Petit Ros publicat l’estiu passat, antigament això ja passava. Els grups polítics locals acostumaven a trobar-se al bar del Petit Casal (els de dretes) o al de Cal Pere Vell (els d’esquerres). Doncs això.

Compartir les memòries amb els beguetans

Les “Memòries” de Jordi Guasch (foto JFB).

Fa dies que hem deixat enrere l’hivern, però no tants com semblen pretendre les temperatures d’aquest abril a Begues. Al contrari. Encara que la primavera es fa notar, per a moltes persones les sensacions d’aquest hivern persistiran força temps, com els adéus de persones que han deixat petja. Ja el primer dia d’hivern, el 22 de desembre de 2016, moria Jordi Guasch Paucirerol, de Cal Forner.

Jordi Guasch va ser alcalde de Begues entre 1971 i 1979. Molts beguetans d’avui no van conèixer aquella etapa, perquè el poble ha crescut moltíssim des que en Guasch va abandonar la primera fila de la vida local, com a alcalde, fa 37 anys. Afortunadament, ell mateix es va entossudir a recollir les seves memòries i publicar-les, amb la col·laboració directa de la seva filla Assumpció Guasch Petit, perquè les generacions joves sabessin com era Begues abans, durant el segle XX.

En Guasch no va arribar a veure les “Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner 1881 a 2010” ja publicades, perquè van sortir poc després de la seva defunció. En el llibre, l’autor explica com era el Begues dels seus avantpassats i com va anar canviant, tot al llarg dels anys, fins arribar al poble que coneixem avui. Així podem saber, per exemple, que el primer forn de pa que hi va haver estava situat on ara hi ha el Patxarino, que Joan Antoni Samaranch havia estiuejat a Begues de petit o que el primer projecte d’abocador d’escombraries el situava a Sant Climent de Llobregat i no a la Vall de Joan.

En qualsevol cas, a través de les pàgines de les “Memòries…”, Jordi Guasch explica sobretot la seva visió de moments importants, tant personals (la infantesa, la joventut, les activitats empresarials) com col·lectius (la guerra civil, la postguerra, l’etapa llarga a l’ajuntament), i relata als lectors, d’una manera directa i personal, com van ser d’absurdes la guerra i les seves conseqüències.

A més dels textos, el llibre inclou fotografies eloqüents sobre el passat de l’autor i del poble: el cor de caramelles infantil de 1936; la sortida d’una cursa de bicicletes el 1939, davant de Cal Pere Vell; Jordi Guasch amb l’uniforme del Frente de Juventudes i vestit de soldat… També inclou un arbre genealògic de la “família propera”, que confirma la sospita dels beguetans sobrevinguts que els mal anomenats “pota negra” són quasi tots parents. El capítol dedicat al seu pas per l’ajuntament, en fi, publica un document curiós amb tots els càrrecs polítics locals de les dues branques dels Guasch. D’una banda, la de Cal Forner: el seu pare Domingo, ell mateix i el seu fill Domènec. I d’una altra, Josep Sadurní Guasch (el Mas Roig), Ramon Guasch pare (el Sacaire) i Ramon Guasch fill (el Sacaire).