Primera Pasqua sense caramelles després de vint-i-tants anys

Preparatius abans de cantar a cal Vidu, en una imatge de 2011. Com es pot observar, llavors ja es mantenien les distàncies, fins i tot sense coronavirus (foto Jordi Dolz).

Aquesta serà la primera Pasqua sense caramelles a Begues després de vint anys i escaig ininterromputs de cantades. O això és, almenys, el que recorden els membres més veterans del Cor de Caramelles, confinats aquests dies cadascun a casa seva, com tothom, per la crisi del coronavirus.

En condicions normals, demà dissabte en havent dinat haurien començat les cantades al Pati, per acabar al vespre a l’Ajuntament després de tota una tarda de cançons, porró i bunyols pels barris de Begues. Però aquest any no podrà ser i aquests dies els cantaires mostren els efectes de la síndrome d’abstinència a través de WhatsApp, que és com es mostren les coses durant el confinament.

El director del cor, Carles Martí, recorda que “jo vaig començar el 1978 i es van fer cada any fins al 83 com a mínim. Després van venir unes eleccions municipals i el Jaume Rabell [Marti] va dir que aquell any millor que no”. “A partir d’aleshores –explica– es van fer cada dos anys, més o menys, i després de la mort del Jaume Rabell, el 1997, s’han fet sempre cada any.”

Així, pendents de poder remenar arxius quan es pugui, sembla que les cantades s’han fet ininterrompudament durant 23 anys, tot i que l’actual formació del cor de caramelles, com explica Carles Martí, es va posar en marxa el 1978, és a dir, fa 42 anys. Va ser un dissabte 21 de gener quan es va fer la primera trobada de tots els interessats a formar part del cor al Club de Futbol, i llavors va començar tot, sota la direcció d’en Carles (que, de moment, continua) i d’en Xavier Isbert. En Joan Ventura recorda que, entre les cançons que van cantar aquell primer any, hi havia “L’Empordà”, de Joan Maragall i Enric Morera.

Unes caramelles de cine

La pantalla de l’ordinador de l’Albert (foto Said Lujan)

El 2014, quan fa trenta-sis anys que Begues va decidir recuperar les caramelles, serà l’any del documental. Divendres passat, 28 de febrer, a les 10 de la nit, a l’Hostal del Bosc, començaven al mateix temps el primer assaig d’enguany del cor de caramelles i el rodatge del documental sobre aquesta manifestació de la cultura popular que dirigeix i produeix Albert Guasch Luján, Said Lujan.

Avui mateix l’Albert ha penjat al seu perfil de facebook la foto que reproduïm, amb el següent comentari: “Ordenant material de divendres i preparant següent assaig/rodatge”. És una foto de la pantalla de l’ordinador on l’Albert està endreçant les imatges enregistrades durant l’assaig. En una finestreta s’hi endevina la figura del mestre, d’esquenes a la càmera, davant seu un teclat i més enllà, asseguts, els 44 cantaires que van participar en l’assaig.

El rodatge del documental durarà tota la temporada, per recollir totes les situacions que es produeixen al voltant de la tradició de les caramelles. Segons explica l’Albert, el cor de caramelles de Begues fa més de vuitanta anys que existeix. De tota manera, la tradició es va interrompre durant el franquisme i es va reprendre el 1978. El dissabte 21 de gener d’aquell any, al Club de Futbol, a les 10 de la nit, es va fer la primera trobada de tots els interessats a formar el cor (homes, per descomptat).

Dirigien la primera formació dos nois de Barcelona, en Carles Martí (que continua al peu del canó) i en Xavier Isbert. Entre les cançons que van preparar per aquell any hi havia “L’Empordà”, “Els Segadors” (que en aquells temps era èxit assegurat), un vals i les indispensables cobles.

Veient les lletres de les cobles, escrites pels mateixos cantaires, ja es veu que van començar fort (penseu que encara no s’havien fet les primeres eleccions municipals democràtiques): “L’ajuntament representa / el conjunt dels electors / i els estaments econòmics / haurien de ser-hi tots. / Així donant bon exemple / el consistori actual / quasi tots són propietaris / però això és un fet casual.”

La carretera que tenim

La carretera durant les obres de 1977 (foto JFB).

Ja sabíem que la sinistralitat a la carretera de Gavà a Begues era elevada. Aquest any, els conductors que hi circulen habitualment s’han trobat unes quantes vegades amb accidents de cotxes i camions, com el del 12 de desembre passat al revolt del “Burrito”. El que no sabíem era que fos el pitjor tram de carretera de Catalunya des d’aquest punt de vista, com diu l’estudi EuroRAP publicat aquesta setmana.

L’estudi arriba a aquesta conclusió després d’analitzar les estadístiques del trienni 2010-2012. No es pot dir que el 2013 sigui encara pitjor perquè no tenim les dades, però de moment la sensació és que la situació no ha millorat.

L’actual traçat de la carretera és, bàsicament, resultat de les obres de finals dels anys 70, quan la Diputació de Barcelona va remodelar la carretera antiga. Les obres formaven part de les compensacions a Begues per la instal·lació de l’abocador de brossa de Barcelona a la Vall de Joan. Després de llavors, s’hi han anat fent millores.

Ara fa exactament 36 anys, la carretera estava totalment empantanegada per les obres, que havien començat l’1 de desembre de 1976 i havien d’acabar-se al cap d’un any exacte. Però els treballs van ser molt lents i el termini no es va complir. Llavors, l’Ajuntament de Begues i les entitats del poble van “fer pressió” a la diputació perquè les obres s’enllestissin. El Club de Futbol, l’entitat Begues Festiu, el Col·legi Sant Lluís, l’Associació de Pares d’Alumnes d’aquest col·legi i l’empresa Granja Petit Canigó SA (els cotxes de línia) van enviar cartes de protesta a l’ajuntament (llavors l’alcalde era Jordi Guasch), que les va reenviar a la diputació.

No creiem que aquella mobilització serveixi de model per als temps actuals, però és evident que a Begues ningú vol que hi continuï havent tants accidents a la carretera.