Tag Archives: Jordi Guasch Paucirerol

Descobert un plànol dels llocs on volien fer l’abocador

Fragment del mapa de 1972 de l’arxiu de l’antic Govern Civil, amb els possibles abocadors marcats en color vermell.

Abans de decidir que l’abocador d’escombraries es faria a la Vall de Joan, les autoritats de l’època van estudiar tres llocs més que, finalment, van desestimar. Dos eren al Baix Llobregat (a Sant Climent de Llobregat, a sota del Mur de Begues, i a Gavà, a la vall de la Sentiu) i un altre al Vallès Occidental (a Montcada i Reixac, al pla de Reixac).

D’aquestes tres opcions en dona fe un plànol topogràfic de 1972 que hem localitzat a l’arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona. En el plànol hi ha un rètol gran que diu “Posibles vertederos”. Els tres llocs estan assenyalats de manera clara en color vermell, mentre que unes ratlles fetes amb bolígraf damunt del mapa assenyalen amb força precisió la Vall de Joan. En aquells moments, el governador civil era l’aragonès Tomás Pelayo Ros i l’alcalde de Begues era Jordi Guasch, que feia poc que havia arribat al càrrec.

Precisament, Jordi Guasch explica a les seves memòries que l’ajuntament de Begues va negociar per evitar que l’abocador es fes a Sant Climent, “de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives”. En canvi, fins avui no hi havia constància pública de les altres dues localitzacions possibles (la Sentiu, a Gavà, i el pla de Reixac a Montcada i Reixac).

Mentre tenim la versió de Guasch del per què es va desestimar Sant Climent, no en tenim cap sobre els altres dos llocs descartats. Pel que fa al pla de Reixac, es tracta d’una zona agrícola i forestal que s’ha salvat fins avui del creixement urbanístic. És possible que als anys setanta el temor a l’oposició dels pagesos o a contaminar el riu Besòs, que hi passa a prop, pesessin en contra d’aquesta opció.

Pel que fa a l’opció de la Sentiu, potser es van prendre en consideració factors com la proximitat al nucli urbà de Castelldefels o, encara més, la possibilitat de fer negoci amb la urbanització que s’hi va construir anys més tard. Segons un text de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, “Ramon Llonch fou qui alienà del patrimoni familiar el mas de la Sentiu, en vendre les seves terres a una immobiliària, durant els anys setanta”.

Tornant al mapa descobert a l’arxiu del Govern Civil, a més dels possibles emplaçaments per fer-hi l’abocador també assenyala fins a 31 petits abocadors de brossa actius que hi havia llavors en zones agrícoles del delta del Llobregat, als municipis de Castelldefels, Gavà i Viladecans, a més d’un altre de més gran a Cornellà de Llobregat, tocant a la riba dreta del riu.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

La versió pendent de Jordi Guasch sobre l’afer de l’abocador

Signatures del Forner i del secretari de l’ajuntament, Sebastià Grau, en l’acord de ple que va autoritzar l’abocador el 1972.

L’alcalde de Begues entre 1971 i 1979, Jordi Guasch Paucirerol (1925-2016), el Forner, va deixar molts escrits sobre l’abocador d’escombraries de la Vall de Joan, a banda de l’extensa documentació que hi deu haver dipositada a l’arxiu municipal. Els escrits personals que va deixar són encara inèdits, però la seva filla Assumpció explica que tenen la intenció de publicar-los algun dia, en una segona part de l’autobiografia del seu pare (“Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner des de 1881 a 2010“).

La qüestió de l’abocador, clausurat el desembre de 2006, ha tornat aquest cap de setmana als mitjans de comunicació perquè un jutge de Vilanova i la Geltrú està investigant la contaminació dels pous de la Plana Novella, probablement a causa de les filtracions de l’abocador. Tot indica que això serà un malson que ens perseguirà encara molts anys.

La investigació sobre la història de l’abocador, els seus efectes i les possibles responsabilitats que se’n derivin és inexcusable, i tant de bo els jutjats facin bé la feina. Però també és cert que, a nivell polític i social, fora dels jutjats, els criteris de 2019 no serveixen gaire per jutjar el que va passar el 1972, encara en el franquisme, quan l’ajuntament de Begues va autoritzar la instal·lació de l’abocador en el seu terme municipal.

Jutjar no, però saber sí. No podem demanar que les generacions que no hi eren llavors i les que vindran hagin d’arrossegar la hipoteca de l’abocador fins ben bé la segona meitat de segle, segons les previsions dels experts, sense saber què va passar i per què. O almenys sense tenir l’oportunitat de saber-ho.

Per això serà interessant conèixer algun dia els escrits inèdits de Jordi Guasch. I si pot ser, en cas que existeixin, els d’altres persones que també van intervenir directament en l’afer. De moment, no tenim gaire cosa, tret del que el Forner va explicar en la primera part de les memòries:

“En les negociacions per evitar que l’abocador es situés a tocar del terme municipal de Begues, de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives, i per la portada de l’aigua, vam haver de negociar amb l’Ajuntament de Gavà que devia tenir uns 10.000 habitants censats, amb l’Ajuntament de Barcelona, la companyia d’aigües i altres que també hi van intervenir com el Govern Civil. Nosaltres érem molt petits i ells, entre d’altres qüestions, ens enterraven en paperassa i el procés de negociació va ser complex, difícil i intricat.”

“Per aconseguir, amb molt poc marge de temps, que es derogués el permís d’ubicació a Sant Climent, que s’arribessin a realitzar els projectes corresponents a les compensacions negociades i resoldre els problemes que van anar-s’hi afegint, nosaltres vam haver de tenir una dedicació molt forta i difícil de traspassar a altres persones que no haguessin seguit el procés des del principi. Això feu que, pràcticament, no vaig tenir altra alternativa que intervenir en totes les negociacions i el temps es va anar allargant.”

“S’ha de reconèixer que l’afer de l’abocador de les deixalles de Barcelona ha estat una de les més complexes situacions a què s’ha hagut d’enfrontar l’Ajuntament de Begues en les darreres dècades. Els components de l’administració municipal ens vam veure obligats a aguditzar la capacitat pròpia i de coordinació, amb idees i actuacions per no caure en els propòsits i exigències d’estaments superiors que van jugar amb la seva prepotència per imposar llurs criteris de forma encoberta, però real.”

Continuarà.

Etiquetat , , , , , , , , , , ,

L’olor de podrit sempre torna

Portada del llibre de Pau Pérez

Aquesta setmana ha fet deu anys que es va presentar el llibre “Olor de podrit, 1972-2006. El despropòsit del Garraf: l’abocador d’escombraries de Begues-Gavà”, en un acte a la Pedrera de Barcelona. El llibre el va escriure Pau Pérez de Pedro (geòleg i geògraf, espeleòleg i activista), induït per Ramon Folch, autor del pròleg, que de tant en tant li deia: “ho hauries d’escriure”.

“Olor de podrit” relata la història de l’abocador des del primer dia i també del naixement –inconscient aleshores– del moviment ecologista a Catalunya, encarnat en aquells moments pels espeleòlegs de l’Escola Catalana d’Espeleologia (ECE). És a dir, per Pau Pérez i els seus companys.

L’abocador, ara clausurat, està situat a la Vall de Joan, en els termes municipals de Begues i Gavà. De fet, el llibre recull una bona part de la història de Begues de tots aquests anys: des del moment que Jordi Guasch va oferir els terrenys per posar-hi l’abocador, passant pels tractes entre els ajuntaments de Begues i Barcelona, la col·laboració de la Societat General d’Aigües de Barcelona, les peripècies del projecte i les conseqüències catastròfiques que va tenir.

(Si no es té gaire informació de tot el que va passar, i si se’n té també, és interessant llegir el llibre, molt documentat. Però no és fàcil, perquè es tracta d’un títol exhaurit i del qual només hi ha un exemplar a la Biblioteca la Ginesta. Sort d’això i de l’opció del préstec interbibliotecari, que permet demanar fàcilment exemplars en préstec d’altres biblioteques del país.)

Encara que estigui clausurat i restaurat, l’abocador estarà sempre present al massís del Garraf. Ja sigui per la memòria del que ha passat tot al llarg del temps, com la mort de l’espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt, aviat farà 40 anys, per una explosió de metà a l’avenc de les Terradelles de Begues, o perquè la contaminació continuarà viva durant dècades de manera inevitable.

Ara mateix, per exemple, la urbanització de la Plana Novella ho està pagant car. Des de sempre, els pocs habitants de la Plana Novella s’abastien d’aigua subterrània a través de pous, però a partir de 2015 van començar a detectar episodis de contaminació de l’aigua per culpa de les filtracions de l’abocador fins que, al final, van haver de tancar els pous.

Ara l’Ajuntament d’Olivella, el Govern de la Generalitat i la Diputació de Barcelona inverteixen un milió i mig d’euros de diner públic per portar l’aigua de la xarxa general fins a la Plana Novella. El que són les coses, l’adjudicatari de les obres és la companyia Sorea, propietat de la Societat General d’Aigües de Barcelona. La mateixa que va participar en els tractes fundacionals de l’abocador. En fi.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , ,

Memòria històrica a dojo

Un cotxe de línia davant de la Colònia Petit.

Amb l’exposició “Begues, una època oblidada. Jaume Petit Ros, un prohom de Begues (1865-1947)”, que es podrà veure per última vegada aquest cap de setmana al Petit Casal, els seus promotors han aconseguit sobretot dues coses: mostrar a les generacions d’avui com era Begues la primera meitat del segle XX i posar nom i cognoms a l’impulsor d’una bona part del patrimoni arquitectònic de la població. Només per això ja es justifica l’esforç de molts mesos de Jaume Viñas, Jaume Pujol, Carles Ros i Ramon Lluís, les quatre persones que han tirat endavant la iniciativa, amb la col·laboració de moltes persones més i el suport de l’ajuntament i diferents empreses i institucions.

El llegat arquitectònic no és l’única petja que va deixar Jaume Petit Ros a Begues, però sí que és la més evident. No poques construccions que formen part de la fesomia beguetana més característica van ser promogudes per aquest personatge singular i inquiet, que ara coneixem millor gràcies a l’exposició i al llibre publicat pels organitzadors. És molt notable el recull de fotografies històriques que han aconseguit aplegar i mostrar públicament: amb tota probabilitat, es tracta de l’exposició amb més fotos antigues de Begues que s’ha fet mai.

Malgrat l’esforç honest i meritori per aportar la màxima informació possible, de tota manera, el llibre i l’exposició donen la “versió autoritzada” del passat de Begues, com és evident. Com és lògic, els impulsors han comptat amb la col·laboració de la família de Jaume Petit i amb el seu vistiplau. Recorda en certa manera iniciatives anteriors –diferents, però igualment interessants– com les “Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner 1881 a 2010” o el llibre “Can Romagosa de Begues. Una familia para una tierra, una familia para un pueblo”, de Vicente Medina. Són treballs que ens expliquen el passat de Begues des del punt de vista dels protagonistes, de la gent del seu entorn o d’estudiosos com Medina, però també des de la reivindicació legítima, més o menys explícita, del paper i del llegat dels seus protagonistes (podríem dir que ja només falta un llibre de Can Sadurní per tancar el cercle..!)

Tot plegat és un bon punt de partida perquè els historiadors aportin ara distància i visió crítica i desapassionada. Sense menystenir el treball del Centre d’Estudis Beguetans (CEB) i els seus membres, és clar. De moment, hi ha diferents iniciatives que responen a l’interès creixent per recuperar la memòria històrica, com la presentació del projecte “Memòries” i del documental “Testimoni viu del Begues d’ahir”, demà dissabte al Centre Cívic, o la xerrada “Begues. Històries de la guerra civil” de l’historiador Oriol Valls, divendres vinent, 5 d’octubre, al Petit Casal, organitzada pel Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia Garraf-Ordal (CIPAG) dins del cicle “Els divendres… Història”.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Mercè Pujadas serà la primera dona presidenta del Club de Begues

Una actuació musical nocturna al xiringuito del “Casino” (foto albavilanova.com).

Amb tota probabilitat, Mercè Pujadas, de la Costeta, serà la nova presidenta del Club de Begues (el “Casino”), després que ahir dimarts es va tancar el termini per a la presentació de candidatures a la junta directiva d’aquesta entitat. Només s’hi ha presentat una llista, que ella encapçala. Si en els pròxims dies no sorgeix cap imprevist, la llista presentada es proclamarà com a nova junta directiva.

D’aquesta manera, Mercè Pujadas seria la primera dona que presidiria el “Casino” en els 83 anys d’història de l’entitat. Fundada el 5 de juny de 1935, el primer president va ser Emili Alsina i Celis, i el darrer –que acabarà el mandat quan la nova junta prengui possessió– Bruno Alesina Donada.

La nova junta directiva, totalment renovada, serà la més nombrosa de tots els temps. Tindrà vint membres, la meitat dones i l’altra meitat homes. La majoria dels membres de la futura nova junta viuen a Begues. Aquesta circumstància és un fet rellevant, atès que des de la seva fundació el “Casino” ha estat percebut quasi sempre com el club dels estiuejants.

La junta general de constitució de l’entitat, el 1935, va acordar que l’alcalde de Begues formés part de la junta com a vocal, com a “justificada deferència a la primera autoritat local de l’esmentat poble”, segons diu l’acta. En aquells moments, la vocalia la va ocupar l’alcalde d’aleshores, molt probablement Domènech Guasch Casals, “el forner”, pare de Jordi Guasch Paucirerol, que era present en la reunió fundacional, com també hi van ser Demetri Vendrell Nunné, de cal Demetrio, l’arquitecte Joan Baptista Serra i de Martínez o Joan Molins Ribot.

La nova junta afrontarà un període decisiu per al futur de l’entitat, que actualment rep de l’Ajuntament una quantitat de diners important cada any com a conseqüència d’unes sentències favorables a la Immobiliària Club de Begas SA (la propietària dels terrenys del club), per un litigi urbanístic. Quan, aviat, l’entitat deixi de rebre aquests ingressos, haurà de trobar unes altres fonts de finançament que n’assegurin la continuïtat.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , ,

Homenatge del cor de Caramelles a Jordi Guasch i Lurdes Griñó

 

El cor de caramelles, al Pati, el 15 d’abril passat (foto Alfred Dot).

Aquest any en aquest pati / Un record hem de guardar / Per gent molt molt entranyable / Que fa poc ens van deixar.

Volem fer nostre homenatge / Dos persones de debò / La Lurdes i l’avi Jordi /Per tots dos el nostre plor.

(Copla del Cor de Caramelles de Begues, cantada el 15 d’abril de 2017 al Pati).

Etiquetat , ,

Compartir les memòries amb els beguetans

Les “Memòries” de Jordi Guasch (foto JFB).

Fa dies que hem deixat enrere l’hivern, però no tants com semblen pretendre les temperatures d’aquest abril a Begues. Al contrari. Encara que la primavera es fa notar, per a moltes persones les sensacions d’aquest hivern persistiran força temps, com els adéus de persones que han deixat petja. Ja el primer dia d’hivern, el 22 de desembre de 2016, moria Jordi Guasch Paucirerol, de Cal Forner.

Jordi Guasch va ser alcalde de Begues entre 1971 i 1979. Molts beguetans d’avui no van conèixer aquella etapa, perquè el poble ha crescut moltíssim des que en Guasch va abandonar la primera fila de la vida local, com a alcalde, fa 37 anys. Afortunadament, ell mateix es va entossudir a recollir les seves memòries i publicar-les, amb la col·laboració directa de la seva filla Assumpció Guasch Petit, perquè les generacions joves sabessin com era Begues abans, durant el segle XX.

En Guasch no va arribar a veure les “Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner 1881 a 2010” ja publicades, perquè van sortir poc després de la seva defunció. En el llibre, l’autor explica com era el Begues dels seus avantpassats i com va anar canviant, tot al llarg dels anys, fins arribar al poble que coneixem avui. Així podem saber, per exemple, que el primer forn de pa que hi va haver estava situat on ara hi ha el Patxarino, que Joan Antoni Samaranch havia estiuejat a Begues de petit o que el primer projecte d’abocador d’escombraries el situava a Sant Climent de Llobregat i no a la Vall de Joan.

En qualsevol cas, a través de les pàgines de les “Memòries…”, Jordi Guasch explica sobretot la seva visió de moments importants, tant personals (la infantesa, la joventut, les activitats empresarials) com col·lectius (la guerra civil, la postguerra, l’etapa llarga a l’ajuntament), i relata als lectors, d’una manera directa i personal, com van ser d’absurdes la guerra i les seves conseqüències.

A més dels textos, el llibre inclou fotografies eloqüents sobre el passat de l’autor i del poble: el cor de caramelles infantil de 1936; la sortida d’una cursa de bicicletes el 1939, davant de Cal Pere Vell; Jordi Guasch amb l’uniforme del Frente de Juventudes i vestit de soldat… També inclou un arbre genealògic de la “família propera”, que confirma la sospita dels beguetans sobrevinguts que els mal anomenats “pota negra” són quasi tots parents. El capítol dedicat al seu pas per l’ajuntament, en fi, publica un document curiós amb tots els càrrecs polítics locals de les dues branques dels Guasch. D’una banda, la de Cal Forner: el seu pare Domingo, ell mateix i el seu fill Domènec. I d’una altra, Josep Sadurní Guasch (el Mas Roig), Ramon Guasch pare (el Sacaire) i Ramon Guasch fill (el Sacaire).

Etiquetat , , , , , , , , , , , , ,

La carretera que tenim

carretera 2041

La carretera durant les obres de 1977 (foto JFB).

Ja sabíem que la sinistralitat a la carretera de Gavà a Begues era elevada. Aquest any, els conductors que hi circulen habitualment s’han trobat unes quantes vegades amb accidents de cotxes i camions, com el del 12 de desembre passat al revolt del “Burrito”. El que no sabíem era que fos el pitjor tram de carretera de Catalunya des d’aquest punt de vista, com diu l’estudi EuroRAP publicat aquesta setmana.

L’estudi arriba a aquesta conclusió després d’analitzar les estadístiques del trienni 2010-2012. No es pot dir que el 2013 sigui encara pitjor perquè no tenim les dades, però de moment la sensació és que la situació no ha millorat.

L’actual traçat de la carretera és, bàsicament, resultat de les obres de finals dels anys 70, quan la Diputació de Barcelona va remodelar la carretera antiga. Les obres formaven part de les compensacions a Begues per la instal·lació de l’abocador de brossa de Barcelona a la Vall de Joan. Després de llavors, s’hi han anat fent millores.

Ara fa exactament 36 anys, la carretera estava totalment empantanegada per les obres, que havien començat l’1 de desembre de 1976 i havien d’acabar-se al cap d’un any exacte. Però els treballs van ser molt lents i el termini no es va complir. Llavors, l’Ajuntament de Begues i les entitats del poble van “fer pressió” a la diputació perquè les obres s’enllestissin. El Club de Futbol, l’entitat Begues Festiu, el Col·legi Sant Lluís, l’Associació de Pares d’Alumnes d’aquest col·legi i l’empresa Granja Petit Canigó SA (els cotxes de línia) van enviar cartes de protesta a l’ajuntament (llavors l’alcalde era Jordi Guasch), que les va reenviar a la diputació.

No creiem que aquella mobilització serveixi de model per als temps actuals, però és evident que a Begues ningú vol que hi continuï havent tants accidents a la carretera.

Etiquetat , , , , , , , , , , ,

Begues 1931-1942: el regal de Víctor Mata i Marià Hispano

pigros

Víctor Mata i Marià Hispano acaben d’obsequiar-nos amb el llibre D’esperances i naufragis. Begues 1931-1942, del Centre d’Estudis Beguetans. Un títol poètic per a un repàs rigorós sobre una etapa intensa de la història de Begues i de Catalunya. Els dos autors han examinat les actes de les sessions dels plens de l’Ajuntament des de 1931, al començament de la Segona República, fins el 1942, als primers anys de la postguerra, i han posat a la  disposició dels lectors desenes de dades i d’informacions sobre aquell període. Si teniu interès en Begues i en la seva història, no us el podeu perdre. Sembla que el llibre estarà aviat a la venda al Patxarino.

Quan Albert Guasch i Rosa Sevillano van fer els tres documentals sobre el testimoni oral de la gent gran del poble –recordem el documental Begues. Maleïda la guerra, el 2009–, ja es va veure que havien trobat una mina. Ara, Mata i Hispano han complementat aquells records orals amb escreix, i ho han fet amb la precisió que només els arxius i els documents oficials poden garantir. I a més a més els han amanit, amb força encert, amb transcripcions d’alguns testimonis recollits per Albert Guasch el 2007 en el treball de recerca d’història oral que va fer al batxillerat.

El llibre acaba de sortir del forn (del forn Baratech, per cert) i no hem tingut temps d’acabar de llegir-lo, però ja hem pogut gaudir d’algunes “perles”… Per exemple, adonar-nos que l’any que ve la Cuca Fera farà 80 anys, o que abans de la guerra el “Casino de Begas” ja demanava coses (com ara l’exempció de l’arbitri municipal sobre permisos d’obres i construccions, el 1935), o que el carrer Ferran Muñoz es diu així des del 3 de maig de 1933, o que, en aquells temps, la societat de Begues era fortament masclista –com a tot arreu– i Josefa Roca Armengol en va patir les conseqüències en pell pròpia… Per si no n’hi hagués prou, les fotografies cedides per Jordi Guasch acaben d’arrodonir un treball força interessant. Si podeu, mireu la del pi gros, la de cal Dimas (a la pàg. 70) o la de la Rambla pels volts de 1930 (a la pàg. 87).

(foto: col·lecció privada de J. Guasch)

Etiquetat , , , , , ,