All that Begues

Carles Benavent i Antonio Serrano, ahir al Goula. Jordi Rossy i Roger Mas no es veuen, però també hi són (foto Alfred Dot).

Antonio Serrano, un dels mestres de l’edició d’enguany del Begues Jazz Camp, va dir ahir en el concert de cloenda al Teatre Goula que no ens imaginem fins a quin punt Jordi Rossy –l’inspirador d’aquesta trobada anual– ha influït en molts músics de jazz d’avui dia. I també va dir que el Begues Jazz Camp és l’experiència educativa musical més important que es fa en molts quilòmetres a la rodona (crec recordar que va dir 200.000, però hagués pogut dir 2.000 i també hauria fet el fet).

Potser no ens ho imaginem, però sí que ho intuïm des de fa anys, per la manera com Rossy i els seus col·legues han aconseguit connectar la gent de Begues amb el jazz, independentment de si s’hi entén o no de música. Ahir es va acabar la desena edició del Jazz Camp i, segons tots els indicis, aquesta vegada tampoc ha decebut les expectatives dels participants en la trobada ni de la gent de Begues. Un any més ha estat una caixa de sorpreses amb regals inesperats per als qui estiguin disposats a rebre’ls. Com la descoberta del mateix Antonio Serrano, amb la seva harmònica, en els concerts d’inauguració i cloenda; o el violí de la malaguenya Cristina Pascual dijous davant de Can Pere Vell; o la guitarra de l’italià Enrico Le Noci, també dijous; o les cançons massa esporàdiques de Magalí Datzira…

Amb tot, és molt probable que aquesta edició sigui recordada durant molt de temps per la interpretació magistral, en el concert de cloenda d’ahir, d’un tema de Paco de Lucía per part d’un quartet inèdit: Carles Benavent (guitarra), Antonio Serrano (harmònica), Roger Mas (piano) i Jordi Rossy (bateria). Va ser un bon exemple de les coses que, per a molts de nosaltres, només passen un cop l’any durant el Begues Jazz Camp. Gràcies a l’Alfred Dot per les fotos.

Cristina Pascual (foto Alfred Dot).

Magalí Datzira (foto Alfred Dot).

Amb una partitura per tots dos n’hi ha prou (foto Alfred Dot).

Enrico Le Noci (foto Alfred Dot).

Solos d’harmònica per començar la desena edició del Jazz Camp

D’esquerra a dreta, Roger Mas, Antonio Serrano, Peter Bernstein, Deejay Foster i Jordi Rossy, ahir a la nit a la terrassa del Centre Cívic (foto Alfred Dot).

Avui comença a Can Rigol la desena edició del Begues Jazz Camp, que un any més farà que a Begues hi hagi la major concentració de músics de jazz per metre quadrat durant tota la setmana. Ahir a la nit ja hi va haver el concert d’inauguració a la terrassa del Centre Cívic, amb els tres alma mater del Jazz Camp, Jordi Rossy (bateria), Deejay Foster (contrabaix) i Roger Mas (teclat), a més dels habituals Cris Cheek (“Cristóbal Mejilla”, com diu Rossy, al saxo) i Peter Bernstein (guitarra).

La novetat –almenys per a nosaltres– va ser Antonio Serrano, músic madrileny virtuós de l’harmònica que aquest any s’incorpora al Begues Jazz Camp com a professor i que ahir a la nit va oferir alguns dels solos més memorables del concert. El guitarrista Carles Benavent, de la Collada, i dos músics més vinculats a Begues (Enrique Oliver, saxo, i Voro Garcia, trompeta) es van sumar també a la nit de jazz, “fora de cartell”.

Aquesta desena edició significa definitivament la consolidació del Jazz Camp, després que l’any passat va estar a punt de ser el darrer a causa del gran esforç organitzatiu que representa. El renovat suport de l’Ajuntament ha permès mantenir l’esdeveniment i garantir-ne la continuïtat. A més d’Antonio Serrano, aquest any s’incorporen al quadre de professors la vocalista Deborah J. Carter, nord-americana resident a Sant Sebastià; el baixista novaiorquès Doug Weiss i el bateria Victor Lewis, també nord-americà.

 

Totes les edicions del Jazz Camp són especials. Aquesta també ho va ser

El saxo Seamus Blake (foto JFB)

La contrabaixista Magalí Datzira (foto Alfred Dot)

Sis saxos intepreten Albinoni (foto JFB)

Ara fa un mes arrencava la novena edició del Begues Jazz Camp, que va tornar a omplir de bona música de jazz les nits de la primera setmana d’agost. El públic no va fallar a cap dels concerts i jam sessions del Centre Cívic i de can Rigol, un fet que l’alma mater de l’invent, Jordi Rossy, no es cansa de destacar com un dels valors afegits d’aquest seminari internacional.

Aquesta vegada van repetir com a mestres els mateixos músics de l’any passat, els grans Chris Cheek, Peter Bernstein, Michael Kanan, Putter Smith, Jimmy Wormworth i Judy Niemack, als quals, per si no n’hi hagués prou, es va sumar fugaçment a mitja setmana el saxo canadenc Seamus Blake.

De les jam sessions nocturnes de can Rigol es pot esperar qualsevol cosa. Aquest any vam flipar amb els solos de Seamus Blake la nit de dimecres, la veu de la contrabaixista Magalí Datzira o l’Adagio d’Albinoni interpretat per sis saxofonistes, Chris Cheek entre ells, per dir només tres dels moltíssims moments que el Jazz Camp regala cada any a qui s’hi vulgui apropar. Una innovació d’aquest any va ser la mecànica de les jam sessions de la sala principal (el menjador de can Rigol), en què les peces no podien durar més de cinc minuts i cada formació només podia interpretar una peça…

En aquesta novena edició Roger Mas i Deejay Foster van portar el pes de l’organització la major part dels dies. Jordi Rossy es va haver d’absentar a mitja setmana per un compromís professional a Bèlgica. Una altra novetat d’aquest any ha estat la major implicació de l’Ajuntament en l’organització i el desenvolupament del Jazz Camp, sobretot a través del regidor Jordi Montaña i la segona tinenta d’alcaldia Laura Granados.

L’any que ve serà la desena edició del seminari. Hi ha temps per pensar si ha de ser o no una edició especial, però, ben mirat, totes les edicions del Jazz Camp són especials. O sigui que cap problema.

Un mes després del 26 de juliol

El moment que treien de la runa la màquina dels pollastres a l’ast de la Cabaña (foto Alfred Dot).

L’agost d’aquest any a Begues ha estat especial. Ha estat un mes marcat, poc o molt, per les conseqüències de l’explosió del 26 de juliol al carrer Major. Tot i la immensa sort que no hi hagués víctimes mortals, de víctimes n’hi va haver igualment, i per això l’administració ha posat en marxa mecanismes d’atenció a les persones i famílies damnificades i la ciutadania ha engegat el moviment de solidaritat. Al mateix temps, començava el desenrunament dels edificis destruïts per l’explosió.

Demà, dia 26, es compleix un mes de l’explosió i acaba el termini perquè les persones que van patir danys a casa seva demanin els ajuts del govern espanyol per aquest concepte. Fins el passat dia 21 es podien demanar a través de l’Ajuntament de Begues i demà dimecres encara es poden demanar a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona. S’hi poden acollir les famílies afectades que no superin els 35.145,71 euros d’ingressos nets anuals, d’acord amb un barem esglaonat segons el nombre de membres de la família. A més a més, a partir de setembre es podran demanar unes ajudes semblants a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i s’hi podran acollir les famílies afectades que no superin els 59.020,22 euros de renda familiar anual, d’acord amb un barem similar a l’anterior.

Al seu torn, la ciutadania no s’ha quedat en cap moment de braços creuats i ha iniciat un moviment solidari, amb la intenció de recaptar fons durant tot un any per ajudar els afectats. Arran d’una crida de Santi Barroso, Pilar Capellades i Mercè Vendrell, el 17 d’agost es va crear una comissió d’entitats que impulsarà diferents iniciatives amb aquest objectiu. La mateixa Mercè Vendrell presideix la comissió, que continuarà la tasca iniciada el 15 d’agost per Jordi Rossy i els seus companys amb un concert benèfic de jazz al centre cívic.

Tots aquests esforços necessiten, però, la contrapartida de la informació. Saber què va passar i per què, la valoració dels danys, etc. Mentre continuen les investigacions, l’interès de la gent sobre aquesta qüestió és evident, com pot comprovar qualsevol persona parant l’orella i escoltant les converses d’aquests dies al carrer, on les més diverses teories sobre l’explosió s’escampen com una taca d’oli.

Tot això és normal, com també és normal desitjar que la versió oficial no es faci esperar gaire. Segurament, el primer ple de l’ajuntament que es reuneixi després de l’explosió serà seguit amb atenció.

Gràcies, Jordi Rossy, and thanks to you, “Tootie”

Felix Rossy, Ben Street i “Tootie ” Heath a l’auditori del centre cívic (foto Alfred Dot)

Un any més (i ja van set), Jordi Rossy i els seus amics han tornat a portar el millor jazz a Begues i han millorat els èxits de les anteriors edicions. Com el mateix Rossy va explicar en el concert dels mestres, dissabte a la nit, aquest any han hagut de rebutjar inscripcions al seminari per no superar la vuitantena d’alumnes i mantenir el Begues Jazz Camp tal com és i a Can Rigol. “Sense Can Rigol no hi ha Begues Jazz Camp”, diu sempre en Rossy.

A banda del que representa per als amants del jazz que s’hi concentren, el Jazz Camp és un esdeveniment únic que molta gent de Begues viu cada any amb intensitat durant sis nits d’agost. Les jam sessions a Can Rigol a partir de mitjanit, obertes a tothom, són un luxe difícil de descriure. I aquest any els concerts a l’aire lliure al centre cívic, a les deu de la nit, han fet encara més intensa la complicitat dels beguetans amb aquesta trobada musical.

El concert dels mestres a l’auditori del nou centre cívic, amb la participació del veterà Albert “Tottie” Heath a la bateria, va ser la gran traca final. És impressionant llegir què diu d’ell l’Encyclopedia of Jazz Musicians. Heath forma part de la història del jazz i a Begues hem tingut el privilegi de veure’l en acció al nou auditori, al costat de Rossy i els altres mestres del Jazz Camp (Ben Street, Lage Lund i Michael Kanan, amb la col.laboració de Carme Canela).

Definitivament, Rossy ha sabut organitzar una trobada especialitzada i, al mateix temps, oberta a tot Begues. Totes dues coses ben fetes. Una trobada en què els veterans encomanen l’experiència i la passió pel jazz als més joves i en què tothom hi surt guanyant. El solo final del concert de dissabte, amb el jove Felix Rossy (de 21 anys) a la trompeta, acompanyat pels grans Ben Street, baixista, i “Tootie” Heath (de 80 anys), a la bateria, va ser una magnífica metàfora de tot plegat.

#Begues al mapa d’Europa

El Centre cívic (foto tombarlaigua.blogspot.com.es)

La nominació del projecte del Centre cívic per al Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea-Premi Mies van der Rohe és una gran notícia. Primer de tot, per als autors, Calderon-Folch-Sarsanedas Arquitectes, que obtenen així un reconeixement més a la seva feina i a la seva trajectòria.

Però també és una gran notícia per a Begues, que durant tot el procés de selecció de les 420 obres nominades ha estat present (encara que sigui indirectament) en les reunions de treball dels experts internacionals, de les associacions de l’Architects’ Council of Europe, dels col·legis d’arquitectes de tot Espanya i del Comitè Assessor del Premi.

Ara el projecte està damunt la taula del jurat, que triarà les obres guanyadores a finals d’aquest mes de gener. El jurat el formen set experts internacionals: sis europeus i un xinès. Només hi ha un membre del jurat d’aquí, l’arquitecta catalana Margarita Jover. Els altres membres europeus són d’Alemanya, Àustria, Anglaterra, Dinamarca i Itàlia. En el supòsit que algun d’ells no conegués Begues, ara ja en tindrà almenys una referència, i força positiva.

Crec que els que no hi entenem d’arquitectura no ens haguéssim imaginat mai que aquest art seria un element de prestigi i de projecció exterior de Begues d’alt nivell internacional. I això que els últims anys hi ha hagut persones que han contribuït força a la divulgació i la revalorització de l’arquitectura beguetana, com ara Jordi Dolz (vegeu, per exemple, el text i les fotos de l’arquitectura pública del segle XXI en el seu blog), l’arquitecte municipal Xavier Teixidor (recordo la conferència “Begues noucentista? Arquitectura per a l’estiueig”) o l’alcaldessa Joana Badell (entre 1995 i 2007). Benvinguda, per tant, la nominació del Centre cívic per al premi Mies van der Rohe.

Trobo força interessant que Begues vagi projectant una imatge exterior de qualitat, en el sentit menys pretensiós de la paraula, vinculada a “nous” factors com ara l’arquitectura, l’arqueologia (gràcies a Manel Edo i a l’equip de les excavacions de la cova de Can Sadurní) o el jazz (amb Jordi Rossy i la trobada anual a Can Rigol), per exemple. Que conviuen perfectament amb els factors tradicionals de la cultura popular, la natura i el paisatge i la qualitat de vida en general. Sembla que tenim model.

El jazz camp encara ressona

Felix Rossy i la seva trompeta a Can Rigol. Al fons, Jordi Rossy (foto Calaix Dejazztre).

El Begues Jazz Camp encara ressona. Per sisè any consecutiu, Jordi Rossy i companyia van congregar del 4 al 9 d’agost, a Can Rigol, un grup de músics consagrats i una setantena llarga d'”alumnes” delerosos d’aprendre dels mestres, interpretar música de jazz i escoltar concerts a totes hores.

Jordi Rossy està molt content. Es van omplir totes les places previstes al seminari i els concerts nocturns oberts al públic van atraure molta gent de Begues, que ja no es conforma només amb el tradicional concert dels mestres de dissabte i aprofita l’oportunitat que representa el Jazz Camp, amb jam sessions totes les nits, de dilluns a divendres. A les nits de Can Rigol hi poden haver fins a tres concerts simultanis, tots tres de franc: el del menjador, que és el més concorregut; el de la cabana de fusta, més íntim, i el de la “cambra fosca”, només per a uns pocs…

En Rossy diu que tot plegat fa que el Jazz Camp no sigui únicament un curs de jazz. “Sense Can Rigol no es podria fer”, assegura. “El lloc és ideal perquè permet fer música les 24 hores sense molestar els veïns, combinar les estones de seminari amb moments més relaxats a la piscina…” També explica que els participants valoren molt la possibilitat de tocar els diferents instruments (el piano de cua, el piano de paret, la bateria, el contrabaix…) i les jam sessions, que els permeten actuar cada nit davant del públic. I al seu torn, el públic gaudeix d’una vivència única amb total llibertat: “entrar al concert del menjador, sortir al bar a l’aire lliure, anar a la cabana de fusta…”

Aquest any, els mestres no s’han pogut allotjar a l’Hotelet a causa del canvi d’ús d’aquest establiment. Però l’Anna Polo, a qui en Rossy està força agraït, va trobar un lloc adequat perquè els mestres poguessin estar-s’hi amb comoditat tota la setmana. La majoria dels alumnes es van allotjar, com sempre, a Can Rigol, que per a Rossy ofereix totes les garanties per l’experiència de Mercè Guasch i Joan Òdena en aquestes qüestions.

La majoria dels setanta alumnes i escaig procedien de diferents llocs de Catalunya, però també n’hi havia d’altres llocs d’Espanya a més d’anglesos, grecs, portuguesos, un parell de noies suïsses, un alemany, un suec… Definitivament, a Begues no hi ha cap altra trobada com aquesta en tot l’any.

 

Jazz sense parar

Amb el Begues Jazz Camp, Begues es convertirà la setmana entrant en el poble amb més jazz per capita per cinquè any consecutiu. Unes quantes desenes d’alumnes es reuniran sis dies seguits, del 5 al 10 d’agost, a Can Rigol, per aprendre tot el que puguin d’uns quants mestres del jazz.

Tots sis dies hi haurà música en viu a tota hora, tant dels alumnes com dels mestres. Jimmy Wormworth, Putter Smith, Charles Davis, Michael Kanan i Jordi Rossy faran les classes i també participaran en les jam sessions amb els alumnes, a qualsevol hora i qualsevol dia. Els organitzadors expliquen que aquest any serà un Jazz Camp especial, per l’experiència de tres dels mestres, músics força veterans que transmetran als més joves una part de tot el que saben sobre el jazz.

Com és habitual, els que només ens ho mirem (i escoltem) podrem gaudir-ne cada nit, del 5 al 9 d’agost, a les 22.30 h, a Can Rigol mateix. A aquella hora hi haurà concerts dels alumnes i, a partir de mitjanit, jam sessions d’alumnes i mestres barrejats. I el dissabte dia 10, el gran concert dels mestres.

(foto: http://www.lacoctelera.com/begues-jazz-camp)