Un escó al Parlament i un problema a Begues

L’hemicicle (foto Carles Ribes, El Pais)

A les 10 h del matí d’avui, divendres 12 de març de 2021, es constituirà el Parlament de Catalunya i començarà la XII legislatura després del franquisme. Per primera vegada a la història –si en Víctor Mata no ens desmenteix– hi haurà una diputada de Begues asseguda a l’hemicicle: Mercè Esteve Pi, alcaldessa aviat farà deu anys, adscrita a partir d’ara al grup parlamentari de Junts per Catalunya.

Des del punt de vista local, diem, és una novetat històrica. No hi ha precedents coneguts de beguetans que s’hagin dedicat a fer carrera al Parlament. Evidentment, Joaquim Molins no compta: va ser diputat per Convergència i Unió de 1988 a 1993, però encara que estimés molt Begues era barceloní de fet i de dret (també va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona). I el cas de Ramon Guasch, el polític local amb més trajectòria, tampoc. No va ser mai diputat, tot i que el 2009, quan era alcalde, va protagonitzar una compareixença en la comissió parlamentària d’Afers Institucionals, que llavors preparava la llei de Consultes Populars. Hi va anar per explicar la consulta celebrada el 1989 a Begues sobre el canvi de comarca.

Els grups parlamentaris no han tingut temps de decidir com s’organitzaran i, per tant, encara no se sap si Mercè Esteve tindrà alguna responsabilitat al Parlament, més enllà de l’escó de diputada. No és una qüestió només de dedicació o de rang, sinó que també té conseqüències en la retribució de la seva tasca com a parlamentària. Fins que no tinguem aquesta informació és prematur especular sobre quant cobrarà per les responsabilitats que exerceix, que és una de les primeres xafarderies que ens venen al cap a tots plegats en aquests casos.

Al Parlament de Catalunya és molt normal que hi hagi diputats i diputades que també són alcaldes, afortunadament, perquè és molt útil que a la Cambra hi hagi persones amb experiència en l’administració local: “que trepitgin de peus a terra”, que es diu vulgarment. De fet, és molt útil que hi hagi persones amb experiència en general, cosa que no passa sempre. I en sentit invers també és positiu: és molt útil que els alcaldes i alcaldesses enriqueixin la seva experiència amb l’activitat parlamentària i tot el que això comporta.

Per tant, en sentit estricte, la novetat històrica que l’alcaldessa de Begues s’assegui en un escó del Parlament no és una mala notícia, sinó al contrari. Caldrà fer balanç quan hagi passat un temps prudencial i se’n vegin les conseqüències. De moment es pot fer balanç de la seva gestió al front de l’ajuntament fins ara, i una dada és que el maig de 2019 va guanyar les eleccions locals i, per tant, les urnes la van aprovar.

Des de llavors han passat coses que no sabem com valorarà la ciutadania, quan sigui l’hora. En el plat favorable de la balança potser hi haurà la gestió de la pandèmia a nivell local. Amb encerts i errors, l’ajuntament ha fet el que ha sabut i ha pogut contra la crisi sanitària més important que es recorda, i no sembla que la gent li vulgui exigir més responsabilitats de les que li corresponen.

Però l’altre plat de la balança ja comença a pesar, i força, per la sensació que Mercè Esteve i el seu equip governen l’ajuntament com si haguessin obtingut la majoria absoluta en les eleccions, un error que se’ls podria girar en contra com un bumerang. També per l’incident del juny de 2020, que no havia passat mai abans, quan tots els grups de l’oposició van abandonar el ple municipal per qüestions potser més relacionades amb la bona educació que amb la política. I sobretot, hi ha la concentració de protesta del 21 de febrer passat de la plataforma Àgora contra l’increment d’impostos municipals, una decisió –apujar impostos– que sembla com a mínim insòlita i poc prudent en aquests moments. No es recorda una manifestació com aquesta, per un conflicte local, des de les protestes pels camions de les pedreres, fa molts anys. Totes aquestes coses han passat abans que l’alcaldessa fos diputada, no tenen res a veure amb la seva nova tasca com a parlamentària i tenen aspecte de problema important.

Benvingut PSC?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La reaparició del PSC a Begues i la visita de Miquel Iceta del 20 de febrer no són sinó la correcció d’una certa anomalia històrica, que té explicacions, però que no per això deixa de ser una anomalia. Als ulls de qualsevol observador forà, efectivament, pot semblar sorprenent que el partit polític que ha tingut la implantació electoral més important al Baix Llobregat durant dècades no hagi superat mai la categoria d’anècdota local a Begues. Com diem, això té explicacions, relacionades amb la realitat geogràfica, social i urbanística de Begues, però no és objecte d’aquest text abordar-les.

Ens volem fixar més aviat en la petja electoral del PSC a Begues i en quin escenari es produeix la seva aparició com a força política local (o, almenys, amb pretensions de ser-ho). Com que la participació del partit dels socialistes en les eleccions municipals és antiga o poc important, fins i tot en el cas de la marca blanca Gent de Begues, hem observat el percentatge de vots obtingut pel PSC només en les eleccions generals i en les eleccions al Parlament de Catalunya durant l’última dècada. I a més a més l’hem comparat amb els percentatges de vot de Ciutadans i del PP en les mateixes convocatòries (excepte les eleccions generals de 2008 i 2011, en què Ciutadans no es va presentar).

Una primera conclusió, com es pot veure en el gràfic que acompanya aquest text, és que l’evolució del vot del PSC és prou autònoma respecte al comportament electoral de Ciutadans i del PP. A primer cop d’ull, no sembla que els transvasaments de vots entre el PSC i Ciutadans, o entre el PSC i el PP, siguin gaire importants, tot i que no els descartem: el 2012, per exemple, la baixada del PSC i l’ascens de Ciutadans són simultanis. En canvi, és molt evident que el PP i Ciutadans es disputen la mateixa bossa de vots a Begues i, quan puja un, baixa l’altre i viceversa.

És una incògnita quina repercussió pot tenir una hipotètica participació del PSC, o de Ciutadans, en les eleccions locals. Les municipals són sempre uns comicis amb unes regles del joc diferents i l’arrelament local dels candidats hi té molt a veure. Però és probable que, si aquesta participació es produís, provocaria una fragmentació del vot tradicionalment captat pel PP, que des de fa anys té representació en l’ajuntament de Begues.

Disputarà el PSC, també, el vot als altres partits amb implantació local, bàsicament el PDeCAT, Iniciativa i Esquerra? D’entrada, sembla difícil. En canvi, aquests partits es podrien beneficiar indirectament, almenys des del punt de vista de les matemàtiques electorals, de la lluita entre Ciutadans, PP i el PSC per captar el vot dels electors als quals s’adrecen. Llavors… benvingut PSC?

Gas Natural, la SGAB i la “french connection”

Emmanuel Macron, l’aliat europeu més incondicional de Rajoy (foto @EmmanuelMacron)

Després dels casos del Banc Sabadell i CaixaBank, algunes empreses més han anunciat que traslladaran el domicili social fora de Catalunya. Si en tornem a parlar avui és perquè els arguments que donàvem ahir per explicar el trasllat dels bancs no serveixen per a les altres empreses, que han al·legat raons de seguretat jurídica. I aquesta explicació és, com a mínim, feble i poc creïble.

Vegem-ho. Dues de les empreses que han anunciat el trasllat a Madrid són Gas Natural Fenosa i la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). Cap de les dues té activitats directes a Begues, però sí que en tenen empreses filials seves. Concretament, Gas Natural Distribución (propietat 100% de Gas Natural Fenosa) i Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua SA (propietat de la SGAB en un 70%), que s’ocupen, respectivament, de la distribució de gas natural i de la distribució d’aigua. Tots dos són serveis públics que es presten en règim de monopoli i tots dos d’acord amb l’administració local (és a dir, l’Ajuntament).

És difícil de creure que els trasllats a Madrid del domicili de Gas Natural Fenosa i la SGAB es facin “a causa de la inseguretat jurídica”. Tal com es desenvolupa el procés independentista a Catalunya, de manera democràtica i pacífica, i amb la voluntat de continuar a la Unió Europea, pensar que les activitats d’aquestes empreses corren alguna mena de risc jurídic són ganes d’arrenglerar-se amb les tesis del govern espanyol sense matisos. O cedir a les pressions a les quals les ha sotmès, com ha opinat Oriol Junqueras.

No cal recórrer al que diu la llei de transitorietat jurídica del Parlament (perquè encara no sabem si aquesta llei es podrà aplicar) per veure que la independència no hauria de comportar riscos jurídics per a aquestes empreses. N’hi ha prou amb recórrer al sentit comú per entendre que els usuaris del gas i l’aigua ho continuaran sent en qualsevol supòsit, sigui Catalunya independent o no ho sigui, i que el servei es continuarà prestant en règim de monopoli. No s’entén, per tant, què poden témer aquestes empreses, que tenen l’activitat absolutament lligada al territori i a la societat a la qual serveixen, tant sí com no*.

Potser l’explicació la podem trobar si mirem qui són Gas Natural Fenosa i SGAB. Què els fa tan espantadissos? O què els fa seguir les tesis del govern Rajoy? Que cadascú tregui les seves conclusions a partir d’aquestes dades, o de les que vulgui: Gas Natural Fenosa és propietat de Criteria Caixa en un 24,4% i aquesta participació permet a Criteria tenir el control de la societat gasista. En altres paraules, Criteria “mana” a Gas Natural Fenosa. La propietària de Criteria és la Fundació Bancària la Caixa, i tant Criteria com la Fundació han anunciat el trasllat del domicili a Palma. Gas Natural Fenosa, Criteria Caixa i la Fundació estan totes tres presidides per Isidre Fainé.

D’altra banda, la SGAB és propietat del grup Suez Environnement Company al 100%. Suez té la seu a París i està sota control del govern francès a través del principal accionista, el grup Engie. Si aquests dies heu seguit l’actualitat, haureu vist com el primer ministre francès, Emmanuel Macron, és l’aliat més incondicional que té Mariano Rajoy, en tota la Unió Europea, en el conflicte entre Espanya i Catalunya. Doncs es dóna la circumstància que Criteria Caixa és el segon accionista de Suez i, per tant, soci d’Engie. Isidre Fainé també seu al consell d’administració de Suez. “French connection”.

*Després de llegir aquest article i l’anterior, algú m’ha preguntat per què les empreses del sector financer s’han traslladat al País Valencià o les Illes, mentre que Gas Natural Fenosa i SGAB han anat a Madrid. Segurament no hi ha un sol motiu, però sí que hi ha un argument comercial poderós: un client enfadat amb el banc pot tancar el compte corrent i anar-se’n a la competència, mentre que els clients de l’aigua són captius i els del gas gairebé.

Cops de colze per l’Hospital de Sant Llorenç

L’hospital de Viladecans (foto catalunyapress.es)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El futur de l’hospital de Sant Llorenç de Viladecans s’ha convertit en un dels grans temes del discurs polític al delta del Llobregat (si no en el gran tema, en singular). Els dirigents polítics de la comarca i de més enllà fan mèrits i reclamen una llargament esperada modernització i ampliació que el posi al dia, després que la construcció dels hospitals de Sant Boi (Sant Joan de Déu) i de Sant Joan Despí (Moisès Broggi) el van deixar a la cuneta de les prioritats governamentals.

Ara sembla que la cosa va de veres, després que el juliol passat, a proposta d’Esquerra Republicana, el Parlament de Catalunya va instar el Govern a dotar l’hospital de més recursos i a fer les obres d’ampliació d’una vegada. De tota manera, amb bon criteri, la Plataforma en Defensa de l’Hospital de Viladecans i la Junta de Personal no han afluixat la pressió, i tots els partits polítics s’hi han afegit, uns des de ja fa temps i uns altres més tard.

Aquesta setmana n’és un exemple. El líder del PP de Catalunya, Xavier García Albiol, ha visitat l’hospital, i divendres vinent sis diputats, en representació dels sis grups del Parlament, participaran en una taula rodona sobre aquest tema a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, de Viladecans mateix. En canvi, el nou conseller de Salut, Antoni Comín, encara no hi ha anat (almenys, que se sàpiga), i cada dia que passa creix el suspens per saber quin dia trepitjarà Sant Llorenç.

Què hauria de passar a partir d’ara? En primer lloc, s’ha d’acabar el projecte definitiu d’ampliació, que serà menys ambiciós que l’antic projecte de 2011, perquè l’oferta dels nous hospitals de Sant Boi i Sant Joan Despí ha rebaixat les necessitats a cobrir pel centre de Viladecans. Amb el projecte definitiu a la mà, el Govern de la Generalitat hauria de licitar les obres dins d’aquest 2016 i, si tot això es complís tal com està previst, l’ampliació s’acabaria el 2020, o el 2019 anant molt de pressa.

El projecte preveu augmentar moderadament la capacitat de l’hospital. Dels cinc quiròfans actuals es passarà a set en total. Dels 24 boxes d’urgències a 36. I dels 117 llits actuals a 154. Les obres es faran per fases, sense aturar el funcionament de l’hospital. Ara, la gran qüestió és si el centre comptarà amb els recursos necessaris per fer bé la feina mentre durin les obres o si haurà de continuar treballant amb els mitjans actuals, que, segons la Junta de Personal i segons l’opinió de molts usuaris, són totalment insuficients i l’aboquen al col·lapse…

De moment, la direcció del centre ja ha quantificat els recursos pressupostaris necessaris perquè l’hospital pugui funcionar sense les estretors actuals i atendre en condicions la població de 200.000 persones de l’àrea d’influència, Begues inclòs. Ara només falta que li facin cas.

P. D. Finalment, el conseller de Salut va visitar l’hospital el 28 d’abril de 2016. El nou portal de notícies Viladecans Digital explica la visita i diu que les obres d’ampliació es licitaran el 2017 i s’acabaran el 2020.