Begues té ara el màxim risc de contagi del Baix Llobregat

Captura de pantalla del 324 amb les dades de Begues.

Begues és en aquests moments el municipi del Baix Llobregat amb un índex de creixement potencial de brot de COVID-19, o índex de risc, més elevat del Baix Llobregat. Segons el sistema de càlcul utilitzat pel grup de Recerca BIOCOM-SC de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Begues té un índex de risc de 851,06.

Recordem que, encara no fa deu dies, diumenge dia 2 d’agost, l’índex era de 56,35, considerat baix, i l’endemà dilluns, dia 3, ja va passar a ser de 221,39, molt alt. Des de llavors, aquest indicador ha continuat augmentant fins al punt que, avui, Begues té el risc més alt de la comarca. El següent municipi amb més risc és Sant Climent de Llobregat (724,26) i després ve Molins de Rei (710,10).

De tota manera, la situació evoluciona molt de pressa i no s’hauria de descartar una estabilització en les pròximes hores. Hi ha alguns motius per pensar d’aquesta manera. Primer, aquests indicadors –que publica diàriament el portal 324— estan calculats amb dades de fins a tres dies abans, de manera que avui mateix la situació ja ha d’haver canviat en un sentit o en un altre. Ho sabrem aviat. Segon, la taxa de reproducció de l’epidèmia ponderada setmanalment –l’anomenat “rho7”– ha baixat respecte als dies anteriors i ara és del 2,01. Això vol dir que l’epidèmia continua creixent, però no tan de pessa com ho feia dies enrere.

Tercer, l’Ajuntament de Begues i el CAP Pou Torre han fet els darrers dies una campanya intensa de comunicació perquè la gent prengui totes les mesures de precaució necessàries per frenar l’epidèmia. Una de les recomanacions que s’han esforçat més a fer és que els casos positius detectats (30 fins al moment) compleixin l’aïllament domiciliari que hagi prescrit el metge. Es veu que, en alguns casos, això no passava. És probable que aquesta campanya de sensibilització hagi fet efecte. Potser per això la transmissió de la malaltia ha perdut velocitat.

En el marc d’aquesta campanya, ahir l’ajuntament va explicar a través de Twitter i Facebook que ja s’ha assolit la xifra de 30 casos diagnosticats amb PCR els últims catorze dies. 27 d’aquests 30 casos –segons les dades de la UPC– es van diagnosticar els darrers set dies, en la que fins ara es pot considerar la setmana “horribilis” del COVID-19 a Begues.

Descobert un plànol dels llocs on volien fer l’abocador

Fragment del mapa de 1972 de l’arxiu de l’antic Govern Civil, amb els possibles abocadors marcats en color vermell.

Abans de decidir que l’abocador d’escombraries es faria a la Vall de Joan, les autoritats de l’època van estudiar tres llocs més que, finalment, van desestimar. Dos eren al Baix Llobregat (a Sant Climent de Llobregat, a sota del Mur de Begues, i a Gavà, a la vall de la Sentiu) i un altre al Vallès Occidental (a Montcada i Reixac, al pla de Reixac).

D’aquestes tres opcions en dona fe un plànol topogràfic de 1972 que hem localitzat a l’arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona. En el plànol hi ha un rètol gran que diu “Posibles vertederos”. Els tres llocs estan assenyalats de manera clara en color vermell, mentre que unes ratlles fetes amb bolígraf damunt del mapa assenyalen amb força precisió la Vall de Joan. En aquells moments, el governador civil era l’aragonès Tomás Pelayo Ros i l’alcalde de Begues era Jordi Guasch, que feia poc que havia arribat al càrrec.

Precisament, Jordi Guasch explica a les seves memòries que l’ajuntament de Begues va negociar per evitar que l’abocador es fes a Sant Climent, “de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives”. En canvi, fins avui no hi havia constància pública de les altres dues localitzacions possibles (la Sentiu, a Gavà, i el pla de Reixac a Montcada i Reixac).

Mentre tenim la versió de Guasch del per què es va desestimar Sant Climent, no en tenim cap sobre els altres dos llocs descartats. Pel que fa al pla de Reixac, es tracta d’una zona agrícola i forestal que s’ha salvat fins avui del creixement urbanístic. És possible que als anys setanta el temor a l’oposició dels pagesos o a contaminar el riu Besòs, que hi passa a prop, pesessin en contra d’aquesta opció.

Pel que fa a l’opció de la Sentiu, potser es van prendre en consideració factors com la proximitat al nucli urbà de Castelldefels o, encara més, la possibilitat de fer negoci amb la urbanització que s’hi va construir anys més tard. Segons un text de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, “Ramon Llonch fou qui alienà del patrimoni familiar el mas de la Sentiu, en vendre les seves terres a una immobiliària, durant els anys setanta”.

Tornant al mapa descobert a l’arxiu del Govern Civil, a més dels possibles emplaçaments per fer-hi l’abocador també assenyala fins a 31 petits abocadors de brossa actius que hi havia llavors en zones agrícoles del delta del Llobregat, als municipis de Castelldefels, Gavà i Viladecans, a més d’un altre de més gran a Cornellà de Llobregat, tocant a la riba dreta del riu.

La versió pendent de Jordi Guasch sobre l’afer de l’abocador

Signatures del Forner i del secretari de l’ajuntament, Sebastià Grau, en l’acord de ple que va autoritzar l’abocador el 1972.

L’alcalde de Begues entre 1971 i 1979, Jordi Guasch Paucirerol (1925-2016), el Forner, va deixar molts escrits sobre l’abocador d’escombraries de la Vall de Joan, a banda de l’extensa documentació que hi deu haver dipositada a l’arxiu municipal. Els escrits personals que va deixar són encara inèdits, però la seva filla Assumpció explica que tenen la intenció de publicar-los algun dia, en una segona part de l’autobiografia del seu pare (“Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner des de 1881 a 2010“).

La qüestió de l’abocador, clausurat el desembre de 2006, ha tornat aquest cap de setmana als mitjans de comunicació perquè un jutge de Vilanova i la Geltrú està investigant la contaminació dels pous de la Plana Novella, probablement a causa de les filtracions de l’abocador. Tot indica que això serà un malson que ens perseguirà encara molts anys.

La investigació sobre la història de l’abocador, els seus efectes i les possibles responsabilitats que se’n derivin és inexcusable, i tant de bo els jutjats facin bé la feina. Però també és cert que, a nivell polític i social, fora dels jutjats, els criteris de 2019 no serveixen gaire per jutjar el que va passar el 1972, encara en el franquisme, quan l’ajuntament de Begues va autoritzar la instal·lació de l’abocador en el seu terme municipal.

Jutjar no, però saber sí. No podem demanar que les generacions que no hi eren llavors i les que vindran hagin d’arrossegar la hipoteca de l’abocador fins ben bé la segona meitat de segle, segons les previsions dels experts, sense saber què va passar i per què. O almenys sense tenir l’oportunitat de saber-ho.

Per això serà interessant conèixer algun dia els escrits inèdits de Jordi Guasch. I si pot ser, en cas que existeixin, els d’altres persones que també van intervenir directament en l’afer. De moment, no tenim gaire cosa, tret del que el Forner va explicar en la primera part de les memòries:

“En les negociacions per evitar que l’abocador es situés a tocar del terme municipal de Begues, de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives, i per la portada de l’aigua, vam haver de negociar amb l’Ajuntament de Gavà que devia tenir uns 10.000 habitants censats, amb l’Ajuntament de Barcelona, la companyia d’aigües i altres que també hi van intervenir com el Govern Civil. Nosaltres érem molt petits i ells, entre d’altres qüestions, ens enterraven en paperassa i el procés de negociació va ser complex, difícil i intricat.”

“Per aconseguir, amb molt poc marge de temps, que es derogués el permís d’ubicació a Sant Climent, que s’arribessin a realitzar els projectes corresponents a les compensacions negociades i resoldre els problemes que van anar-s’hi afegint, nosaltres vam haver de tenir una dedicació molt forta i difícil de traspassar a altres persones que no haguessin seguit el procés des del principi. Això feu que, pràcticament, no vaig tenir altra alternativa que intervenir en totes les negociacions i el temps es va anar allargant.”

“S’ha de reconèixer que l’afer de l’abocador de les deixalles de Barcelona ha estat una de les més complexes situacions a què s’ha hagut d’enfrontar l’Ajuntament de Begues en les darreres dècades. Els components de l’administració municipal ens vam veure obligats a aguditzar la capacitat pròpia i de coordinació, amb idees i actuacions per no caure en els propòsits i exigències d’estaments superiors que van jugar amb la seva prepotència per imposar llurs criteris de forma encoberta, però real.”

Continuarà.

Compartir les memòries amb els beguetans

Les “Memòries” de Jordi Guasch (foto JFB).

Fa dies que hem deixat enrere l’hivern, però no tants com semblen pretendre les temperatures d’aquest abril a Begues. Al contrari. Encara que la primavera es fa notar, per a moltes persones les sensacions d’aquest hivern persistiran força temps, com els adéus de persones que han deixat petja. Ja el primer dia d’hivern, el 22 de desembre de 2016, moria Jordi Guasch Paucirerol, de Cal Forner.

Jordi Guasch va ser alcalde de Begues entre 1971 i 1979. Molts beguetans d’avui no van conèixer aquella etapa, perquè el poble ha crescut moltíssim des que en Guasch va abandonar la primera fila de la vida local, com a alcalde, fa 37 anys. Afortunadament, ell mateix es va entossudir a recollir les seves memòries i publicar-les, amb la col·laboració directa de la seva filla Assumpció Guasch Petit, perquè les generacions joves sabessin com era Begues abans, durant el segle XX.

En Guasch no va arribar a veure les “Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner 1881 a 2010” ja publicades, perquè van sortir poc després de la seva defunció. En el llibre, l’autor explica com era el Begues dels seus avantpassats i com va anar canviant, tot al llarg dels anys, fins arribar al poble que coneixem avui. Així podem saber, per exemple, que el primer forn de pa que hi va haver estava situat on ara hi ha el Patxarino, que Joan Antoni Samaranch havia estiuejat a Begues de petit o que el primer projecte d’abocador d’escombraries el situava a Sant Climent de Llobregat i no a la Vall de Joan.

En qualsevol cas, a través de les pàgines de les “Memòries…”, Jordi Guasch explica sobretot la seva visió de moments importants, tant personals (la infantesa, la joventut, les activitats empresarials) com col·lectius (la guerra civil, la postguerra, l’etapa llarga a l’ajuntament), i relata als lectors, d’una manera directa i personal, com van ser d’absurdes la guerra i les seves conseqüències.

A més dels textos, el llibre inclou fotografies eloqüents sobre el passat de l’autor i del poble: el cor de caramelles infantil de 1936; la sortida d’una cursa de bicicletes el 1939, davant de Cal Pere Vell; Jordi Guasch amb l’uniforme del Frente de Juventudes i vestit de soldat… També inclou un arbre genealògic de la “família propera”, que confirma la sospita dels beguetans sobrevinguts que els mal anomenats “pota negra” són quasi tots parents. El capítol dedicat al seu pas per l’ajuntament, en fi, publica un document curiós amb tots els càrrecs polítics locals de les dues branques dels Guasch. D’una banda, la de Cal Forner: el seu pare Domingo, ell mateix i el seu fill Domènec. I d’una altra, Josep Sadurní Guasch (el Mas Roig), Ramon Guasch pare (el Sacaire) i Ramon Guasch fill (el Sacaire).