Tag Archives: Societat General d’Aigües de Barcelona

La versió pendent de Jordi Guasch sobre l’afer de l’abocador

Signatures del Forner i del secretari de l’ajuntament, Sebastià Grau, en l’acord de ple que va autoritzar l’abocador el 1972.

L’alcalde de Begues entre 1971 i 1979, Jordi Guasch Paucirerol (1925-2016), el Forner, va deixar molts escrits sobre l’abocador d’escombraries de la Vall de Joan, a banda de l’extensa documentació que hi deu haver dipositada a l’arxiu municipal. Els escrits personals que va deixar són encara inèdits, però la seva filla Assumpció explica que tenen la intenció de publicar-los algun dia, en una segona part de l’autobiografia del seu pare (“Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner des de 1881 a 2010“).

La qüestió de l’abocador, clausurat el desembre de 2006, ha tornat aquest cap de setmana als mitjans de comunicació perquè un jutge de Vilanova i la Geltrú està investigant la contaminació dels pous de la Plana Novella, probablement a causa de les filtracions de l’abocador. Tot indica que això serà un malson que ens perseguirà encara molts anys.

La investigació sobre la història de l’abocador, els seus efectes i les possibles responsabilitats que se’n derivin és inexcusable, i tant de bo els jutjats facin bé la feina. Però també és cert que, a nivell polític i social, fora dels jutjats, els criteris de 2019 no serveixen gaire per jutjar el que va passar el 1972, encara en el franquisme, quan l’ajuntament de Begues va autoritzar la instal·lació de l’abocador en el seu terme municipal.

Jutjar no, però saber sí. No podem demanar que les generacions que no hi eren llavors i les que vindran hagin d’arrossegar la hipoteca de l’abocador fins ben bé la segona meitat de segle, segons les previsions dels experts, sense saber què va passar i per què. O almenys sense tenir l’oportunitat de saber-ho.

Per això serà interessant conèixer algun dia els escrits inèdits de Jordi Guasch. I si pot ser, en cas que existeixin, els d’altres persones que també van intervenir directament en l’afer. De moment, no tenim gaire cosa, tret del que el Forner va explicar en la primera part de les memòries:

“En les negociacions per evitar que l’abocador es situés a tocar del terme municipal de Begues, de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives, i per la portada de l’aigua, vam haver de negociar amb l’Ajuntament de Gavà que devia tenir uns 10.000 habitants censats, amb l’Ajuntament de Barcelona, la companyia d’aigües i altres que també hi van intervenir com el Govern Civil. Nosaltres érem molt petits i ells, entre d’altres qüestions, ens enterraven en paperassa i el procés de negociació va ser complex, difícil i intricat.”

“Per aconseguir, amb molt poc marge de temps, que es derogués el permís d’ubicació a Sant Climent, que s’arribessin a realitzar els projectes corresponents a les compensacions negociades i resoldre els problemes que van anar-s’hi afegint, nosaltres vam haver de tenir una dedicació molt forta i difícil de traspassar a altres persones que no haguessin seguit el procés des del principi. Això feu que, pràcticament, no vaig tenir altra alternativa que intervenir en totes les negociacions i el temps es va anar allargant.”

“S’ha de reconèixer que l’afer de l’abocador de les deixalles de Barcelona ha estat una de les més complexes situacions a què s’ha hagut d’enfrontar l’Ajuntament de Begues en les darreres dècades. Els components de l’administració municipal ens vam veure obligats a aguditzar la capacitat pròpia i de coordinació, amb idees i actuacions per no caure en els propòsits i exigències d’estaments superiors que van jugar amb la seva prepotència per imposar llurs criteris de forma encoberta, però real.”

Continuarà.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , , ,

L’olor de podrit sempre torna

Portada del llibre de Pau Pérez

Aquesta setmana ha fet deu anys que es va presentar el llibre “Olor de podrit, 1972-2006. El despropòsit del Garraf: l’abocador d’escombraries de Begues-Gavà”, en un acte a la Pedrera de Barcelona. El llibre el va escriure Pau Pérez de Pedro (geòleg i geògraf, espeleòleg i activista), induït per Ramon Folch, autor del pròleg, que de tant en tant li deia: “ho hauries d’escriure”.

“Olor de podrit” relata la història de l’abocador des del primer dia i també del naixement –inconscient aleshores– del moviment ecologista a Catalunya, encarnat en aquells moments pels espeleòlegs de l’Escola Catalana d’Espeleologia (ECE). És a dir, per Pau Pérez i els seus companys.

L’abocador, ara clausurat, està situat a la Vall de Joan, en els termes municipals de Begues i Gavà. De fet, el llibre recull una bona part de la història de Begues de tots aquests anys: des del moment que Jordi Guasch va oferir els terrenys per posar-hi l’abocador, passant pels tractes entre els ajuntaments de Begues i Barcelona, la col·laboració de la Societat General d’Aigües de Barcelona, les peripècies del projecte i les conseqüències catastròfiques que va tenir.

(Si no es té gaire informació de tot el que va passar, i si se’n té també, és interessant llegir el llibre, molt documentat. Però no és fàcil, perquè es tracta d’un títol exhaurit i del qual només hi ha un exemplar a la Biblioteca la Ginesta. Sort d’això i de l’opció del préstec interbibliotecari, que permet demanar fàcilment exemplars en préstec d’altres biblioteques del país.)

Encara que estigui clausurat i restaurat, l’abocador estarà sempre present al massís del Garraf. Ja sigui per la memòria del que ha passat tot al llarg del temps, com la mort de l’espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt, aviat farà 40 anys, per una explosió de metà a l’avenc de les Terradelles de Begues, o perquè la contaminació continuarà viva durant dècades de manera inevitable.

Ara mateix, per exemple, la urbanització de la Plana Novella ho està pagant car. Des de sempre, els pocs habitants de la Plana Novella s’abastien d’aigua subterrània a través de pous, però a partir de 2015 van començar a detectar episodis de contaminació de l’aigua per culpa de les filtracions de l’abocador fins que, al final, van haver de tancar els pous.

Ara l’Ajuntament d’Olivella, el Govern de la Generalitat i la Diputació de Barcelona inverteixen un milió i mig d’euros de diner públic per portar l’aigua de la xarxa general fins a la Plana Novella. El que són les coses, l’adjudicatari de les obres és la companyia Sorea, propietat de la Societat General d’Aigües de Barcelona. La mateixa que va participar en els tractes fundacionals de l’abocador. En fi.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , ,

Gas Natural, la SGAB i la “french connection”

Emmanuel Macron, l’aliat europeu més incondicional de Rajoy (foto @EmmanuelMacron)

Després dels casos del Banc Sabadell i CaixaBank, algunes empreses més han anunciat que traslladaran el domicili social fora de Catalunya. Si en tornem a parlar avui és perquè els arguments que donàvem ahir per explicar el trasllat dels bancs no serveixen per a les altres empreses, que han al·legat raons de seguretat jurídica. I aquesta explicació és, com a mínim, feble i poc creïble.

Vegem-ho. Dues de les empreses que han anunciat el trasllat a Madrid són Gas Natural Fenosa i la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). Cap de les dues té activitats directes a Begues, però sí que en tenen empreses filials seves. Concretament, Gas Natural Distribución (propietat 100% de Gas Natural Fenosa) i Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua SA (propietat de la SGAB en un 70%), que s’ocupen, respectivament, de la distribució de gas natural i de la distribució d’aigua. Tots dos són serveis públics que es presten en règim de monopoli i tots dos d’acord amb l’administració local (és a dir, l’Ajuntament).

És difícil de creure que els trasllats a Madrid del domicili de Gas Natural Fenosa i la SGAB es facin “a causa de la inseguretat jurídica”. Tal com es desenvolupa el procés independentista a Catalunya, de manera democràtica i pacífica, i amb la voluntat de continuar a la Unió Europea, pensar que les activitats d’aquestes empreses corren alguna mena de risc jurídic són ganes d’arrenglerar-se amb les tesis del govern espanyol sense matisos. O cedir a les pressions a les quals les ha sotmès, com ha opinat Oriol Junqueras.

No cal recórrer al que diu la llei de transitorietat jurídica del Parlament (perquè encara no sabem si aquesta llei es podrà aplicar) per veure que la independència no hauria de comportar riscos jurídics per a aquestes empreses. N’hi ha prou amb recórrer al sentit comú per entendre que els usuaris del gas i l’aigua ho continuaran sent en qualsevol supòsit, sigui Catalunya independent o no ho sigui, i que el servei es continuarà prestant en règim de monopoli. No s’entén, per tant, què poden témer aquestes empreses, que tenen l’activitat absolutament lligada al territori i a la societat a la qual serveixen, tant sí com no*.

Potser l’explicació la podem trobar si mirem qui són Gas Natural Fenosa i SGAB. Què els fa tan espantadissos? O què els fa seguir les tesis del govern Rajoy? Que cadascú tregui les seves conclusions a partir d’aquestes dades, o de les que vulgui: Gas Natural Fenosa és propietat de Criteria Caixa en un 24,4% i aquesta participació permet a Criteria tenir el control de la societat gasista. En altres paraules, Criteria “mana” a Gas Natural Fenosa. La propietària de Criteria és la Fundació Bancària la Caixa, i tant Criteria com la Fundació han anunciat el trasllat del domicili a Palma. Gas Natural Fenosa, Criteria Caixa i la Fundació estan totes tres presidides per Isidre Fainé.

D’altra banda, la SGAB és propietat del grup Suez Environnement Company al 100%. Suez té la seu a París i està sota control del govern francès a través del principal accionista, el grup Engie. Si aquests dies heu seguit l’actualitat, haureu vist com el primer ministre francès, Emmanuel Macron, és l’aliat més incondicional que té Mariano Rajoy, en tota la Unió Europea, en el conflicte entre Espanya i Catalunya. Doncs es dóna la circumstància que Criteria Caixa és el segon accionista de Suez i, per tant, soci d’Engie. Isidre Fainé també seu al consell d’administració de Suez. “French connection”.

*Després de llegir aquest article i l’anterior, algú m’ha preguntat per què les empreses del sector financer s’han traslladat al País Valencià o les Illes, mentre que Gas Natural Fenosa i SGAB han anat a Madrid. Segurament no hi ha un sol motiu, però sí que hi ha un argument comercial poderós: un client enfadat amb el banc pot tancar el compte corrent i anar-se’n a la competència, mentre que els clients de l’aigua són captius i els del gas gairebé.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Anuncis