Tag Archives: Vall de Joan

Descobert un plànol dels llocs on volien fer l’abocador

Fragment del mapa de 1972 de l’arxiu de l’antic Govern Civil, amb els possibles abocadors marcats en color vermell.

Abans de decidir que l’abocador d’escombraries es faria a la Vall de Joan, les autoritats de l’època van estudiar tres llocs més que, finalment, van desestimar. Dos eren al Baix Llobregat (a Sant Climent de Llobregat, a sota del Mur de Begues, i a Gavà, a la vall de la Sentiu) i un altre al Vallès Occidental (a Montcada i Reixac, al pla de Reixac).

D’aquestes tres opcions en dona fe un plànol topogràfic de 1972 que hem localitzat a l’arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona. En el plànol hi ha un rètol gran que diu “Posibles vertederos”. Els tres llocs estan assenyalats de manera clara en color vermell, mentre que unes ratlles fetes amb bolígraf damunt del mapa assenyalen amb força precisió la Vall de Joan. En aquells moments, el governador civil era l’aragonès Tomás Pelayo Ros i l’alcalde de Begues era Jordi Guasch, que feia poc que havia arribat al càrrec.

Precisament, Jordi Guasch explica a les seves memòries que l’ajuntament de Begues va negociar per evitar que l’abocador es fes a Sant Climent, “de tal manera que se n’haguessin rebut les conseqüències més negatives”. En canvi, fins avui no hi havia constància pública de les altres dues localitzacions possibles (la Sentiu, a Gavà, i el pla de Reixac a Montcada i Reixac).

Mentre tenim la versió de Guasch del per què es va desestimar Sant Climent, no en tenim cap sobre els altres dos llocs descartats. Pel que fa al pla de Reixac, es tracta d’una zona agrícola i forestal que s’ha salvat fins avui del creixement urbanístic. És possible que als anys setanta el temor a l’oposició dels pagesos o a contaminar el riu Besòs, que hi passa a prop, pesessin en contra d’aquesta opció.

Pel que fa a l’opció de la Sentiu, potser es van prendre en consideració factors com la proximitat al nucli urbà de Castelldefels o, encara més, la possibilitat de fer negoci amb la urbanització que s’hi va construir anys més tard. Segons un text de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, “Ramon Llonch fou qui alienà del patrimoni familiar el mas de la Sentiu, en vendre les seves terres a una immobiliària, durant els anys setanta”.

Tornant al mapa descobert a l’arxiu del Govern Civil, a més dels possibles emplaçaments per fer-hi l’abocador també assenyala fins a 31 petits abocadors de brossa actius que hi havia llavors en zones agrícoles del delta del Llobregat, als municipis de Castelldefels, Gavà i Viladecans, a més d’un altre de més gran a Cornellà de Llobregat, tocant a la riba dreta del riu.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

L’olor de podrit sempre torna

Portada del llibre de Pau Pérez

Aquesta setmana ha fet deu anys que es va presentar el llibre “Olor de podrit, 1972-2006. El despropòsit del Garraf: l’abocador d’escombraries de Begues-Gavà”, en un acte a la Pedrera de Barcelona. El llibre el va escriure Pau Pérez de Pedro (geòleg i geògraf, espeleòleg i activista), induït per Ramon Folch, autor del pròleg, que de tant en tant li deia: “ho hauries d’escriure”.

“Olor de podrit” relata la història de l’abocador des del primer dia i també del naixement –inconscient aleshores– del moviment ecologista a Catalunya, encarnat en aquells moments pels espeleòlegs de l’Escola Catalana d’Espeleologia (ECE). És a dir, per Pau Pérez i els seus companys.

L’abocador, ara clausurat, està situat a la Vall de Joan, en els termes municipals de Begues i Gavà. De fet, el llibre recull una bona part de la història de Begues de tots aquests anys: des del moment que Jordi Guasch va oferir els terrenys per posar-hi l’abocador, passant pels tractes entre els ajuntaments de Begues i Barcelona, la col·laboració de la Societat General d’Aigües de Barcelona, les peripècies del projecte i les conseqüències catastròfiques que va tenir.

(Si no es té gaire informació de tot el que va passar, i si se’n té també, és interessant llegir el llibre, molt documentat. Però no és fàcil, perquè es tracta d’un títol exhaurit i del qual només hi ha un exemplar a la Biblioteca la Ginesta. Sort d’això i de l’opció del préstec interbibliotecari, que permet demanar fàcilment exemplars en préstec d’altres biblioteques del país.)

Encara que estigui clausurat i restaurat, l’abocador estarà sempre present al massís del Garraf. Ja sigui per la memòria del que ha passat tot al llarg del temps, com la mort de l’espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt, aviat farà 40 anys, per una explosió de metà a l’avenc de les Terradelles de Begues, o perquè la contaminació continuarà viva durant dècades de manera inevitable.

Ara mateix, per exemple, la urbanització de la Plana Novella ho està pagant car. Des de sempre, els pocs habitants de la Plana Novella s’abastien d’aigua subterrània a través de pous, però a partir de 2015 van començar a detectar episodis de contaminació de l’aigua per culpa de les filtracions de l’abocador fins que, al final, van haver de tancar els pous.

Ara l’Ajuntament d’Olivella, el Govern de la Generalitat i la Diputació de Barcelona inverteixen un milió i mig d’euros de diner públic per portar l’aigua de la xarxa general fins a la Plana Novella. El que són les coses, l’adjudicatari de les obres és la companyia Sorea, propietat de la Societat General d’Aigües de Barcelona. La mateixa que va participar en els tractes fundacionals de l’abocador. En fi.

Etiquetat , , , , , , , , , , , , , ,

Compartir les memòries amb els beguetans

Les “Memòries” de Jordi Guasch (foto JFB).

Fa dies que hem deixat enrere l’hivern, però no tants com semblen pretendre les temperatures d’aquest abril a Begues. Al contrari. Encara que la primavera es fa notar, per a moltes persones les sensacions d’aquest hivern persistiran força temps, com els adéus de persones que han deixat petja. Ja el primer dia d’hivern, el 22 de desembre de 2016, moria Jordi Guasch Paucirerol, de Cal Forner.

Jordi Guasch va ser alcalde de Begues entre 1971 i 1979. Molts beguetans d’avui no van conèixer aquella etapa, perquè el poble ha crescut moltíssim des que en Guasch va abandonar la primera fila de la vida local, com a alcalde, fa 37 anys. Afortunadament, ell mateix es va entossudir a recollir les seves memòries i publicar-les, amb la col·laboració directa de la seva filla Assumpció Guasch Petit, perquè les generacions joves sabessin com era Begues abans, durant el segle XX.

En Guasch no va arribar a veure les “Memòries de Jordi Guasch Paucirerol. Ca’l Forner 1881 a 2010” ja publicades, perquè van sortir poc després de la seva defunció. En el llibre, l’autor explica com era el Begues dels seus avantpassats i com va anar canviant, tot al llarg dels anys, fins arribar al poble que coneixem avui. Així podem saber, per exemple, que el primer forn de pa que hi va haver estava situat on ara hi ha el Patxarino, que Joan Antoni Samaranch havia estiuejat a Begues de petit o que el primer projecte d’abocador d’escombraries el situava a Sant Climent de Llobregat i no a la Vall de Joan.

En qualsevol cas, a través de les pàgines de les “Memòries…”, Jordi Guasch explica sobretot la seva visió de moments importants, tant personals (la infantesa, la joventut, les activitats empresarials) com col·lectius (la guerra civil, la postguerra, l’etapa llarga a l’ajuntament), i relata als lectors, d’una manera directa i personal, com van ser d’absurdes la guerra i les seves conseqüències.

A més dels textos, el llibre inclou fotografies eloqüents sobre el passat de l’autor i del poble: el cor de caramelles infantil de 1936; la sortida d’una cursa de bicicletes el 1939, davant de Cal Pere Vell; Jordi Guasch amb l’uniforme del Frente de Juventudes i vestit de soldat… També inclou un arbre genealògic de la “família propera”, que confirma la sospita dels beguetans sobrevinguts que els mal anomenats “pota negra” són quasi tots parents. El capítol dedicat al seu pas per l’ajuntament, en fi, publica un document curiós amb tots els càrrecs polítics locals de les dues branques dels Guasch. D’una banda, la de Cal Forner: el seu pare Domingo, ell mateix i el seu fill Domènec. I d’una altra, Josep Sadurní Guasch (el Mas Roig), Ramon Guasch pare (el Sacaire) i Ramon Guasch fill (el Sacaire).

Etiquetat , , , , , , , , , , , , ,

Biennal de Venècia i retallades al Garraf, més que una coincidència desafortunada

Abocador_33_MArta_Quismondo

Una de les fotos que mostren la rehabilitació de la Vall de Joan a l’exposició de Venècia (foto IRL)

És una llàstima que l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hagi anunciat que refarà el projecte de rehabilitació de l’antic abocador del Garraf, a la Vall de Joan, justament ara, quan aquest projecte és un dels que representen a Catalunya en la 14a Biennal d’Arquitectura de Venècia.

L’AMB vol reduir el pressupost del projecte de rehabilitació en 10 milions d’euros i deixar-lo en 20 milions, per comptes dels 30 previstos. Fins ara s’ha rehabilitat ja una zona de 20 hectàrees, corresponents al municipi de Gavà, però encara queden més de 40 hectàrees per recuperar, situades al municipi de Begues.

El grup Les Agulles–Ecologistes en Acció de Gavà ja va avisar fa mes i mig que “s’està incomplint el projecte de restauració de l’abocador de la Vall de Joan per manca de pressupost” i va reclamar a l’AMB i al Govern que posin els mitjans necessaris per finalitzar els treballs. El projecte no solament preveu la restauració paisatgística de la vall, sinó també el segellat per evitar que els residus de l’antic abocador contaminin el subsòl i, de retruc, el delta del Llobregat i el mar.

Precisament, com dèiem, el projecte de rehabilitació de l’abocador forma part de l’exposició “Arquitectures Empeltades”, presentat per l’Institut Ramon Llull en la Biennal de Venècia. L’exposició, segons la informació oficial, “vol mostrar els canvis que s’estan produint a l’arquitectura contemporània catalana, mostrant exemples d’una manera de fer que sap actualitzar una tradició viva, projectant-la cap el futur”.

El contrast entre el missatge que hem portat a la Biennal de Venècia i el que explica el grup Les Agulles–Ecologistes en Acció, i que l’AMB reconeix, és evident. Però, per mi, el pitjor no és aquesta coincidència desafortunada, sinó el fet que al cap de quaranta anys les coses es continuïn fent malament a l’abocador del Garraf.

Està clar que ara el problema és pressupostari, perquè no hi ha diners per a fer el projecte tal com s’havia concebut. Però les coses es van començar a fer malament ja fa quaranta anys. Des de llavors, les administracions han desaprofitat etapes de bonança econòmica i fins i tot d’abundància per prevenir les filtracions, complir les promeses i rehabilitar els terrenys de l’abocador en els terminis i amb la qualitat previstos.

Etiquetat , , , , , , ,

La carretera que tenim

carretera 2041

La carretera durant les obres de 1977 (foto JFB).

Ja sabíem que la sinistralitat a la carretera de Gavà a Begues era elevada. Aquest any, els conductors que hi circulen habitualment s’han trobat unes quantes vegades amb accidents de cotxes i camions, com el del 12 de desembre passat al revolt del “Burrito”. El que no sabíem era que fos el pitjor tram de carretera de Catalunya des d’aquest punt de vista, com diu l’estudi EuroRAP publicat aquesta setmana.

L’estudi arriba a aquesta conclusió després d’analitzar les estadístiques del trienni 2010-2012. No es pot dir que el 2013 sigui encara pitjor perquè no tenim les dades, però de moment la sensació és que la situació no ha millorat.

L’actual traçat de la carretera és, bàsicament, resultat de les obres de finals dels anys 70, quan la Diputació de Barcelona va remodelar la carretera antiga. Les obres formaven part de les compensacions a Begues per la instal·lació de l’abocador de brossa de Barcelona a la Vall de Joan. Després de llavors, s’hi han anat fent millores.

Ara fa exactament 36 anys, la carretera estava totalment empantanegada per les obres, que havien començat l’1 de desembre de 1976 i havien d’acabar-se al cap d’un any exacte. Però els treballs van ser molt lents i el termini no es va complir. Llavors, l’Ajuntament de Begues i les entitats del poble van “fer pressió” a la diputació perquè les obres s’enllestissin. El Club de Futbol, l’entitat Begues Festiu, el Col·legi Sant Lluís, l’Associació de Pares d’Alumnes d’aquest col·legi i l’empresa Granja Petit Canigó SA (els cotxes de línia) van enviar cartes de protesta a l’ajuntament (llavors l’alcalde era Jordi Guasch), que les va reenviar a la diputació.

No creiem que aquella mobilització serveixi de model per als temps actuals, però és evident que a Begues ningú vol que hi continuï havent tants accidents a la carretera.

Etiquetat , , , , , , , , , , ,
Anuncis